La moneda independent

Moneda de cinc rals de procedència desconeguda. Del Museu Episcopal de Vic

El Museu Episcopal de Vic, exposa una peça de plata de cinc rals, prova de la moneda que va encunyar la Catalunya independent del 1641. Durant la Guerra dels Segadors (1640-1652) es van produir canvis significatius en la moneda catalana, que reflecteixen l'evolució del conflicte. 

L'any 1641 Catalunya, es va declarar independent, cosa que queda reflectit en l'anvers de les monedes.

Segons exposa el Museu vigatà, les necessitats generades per la guerra van provocar que diverses poblacions, obrissin tallers monetaris, que van encunyar seguint el model de Barcelona, però posant al revers el nom, i de vegades l'escut de la ciutat emissora. Una d'aquestes poblacions va ser Vic, que va fer gravar el seu escut i el nom de la ciutat. 

L'escut de la ciutat de Vic, encunyat al revers de la moneda. Foto: Museu Episcopal de Vic

Diada del Soldat Català

Martí Marcó i Bardella, mesos abans de la seva mort

Avui, dimarts 26 de gener, es commemora l'assassinat del nacionalista Martí Marcó i Bardella (1959-1979) a mans de la polícia espanyola.

En Martí, era un jove mecànic del Raval de Barcelona, actiu militant per la llengua i la cultura del nostre país i compromès en la lluita clandestina antifranquista, durant els anys de transició. Membre de les JERC (Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya) i del Consell Executiu d'Esquerra Republicana, va passar a les files d'Estat Català (el partit històric fundat per Francesc Macià).

Des d'allí, Martí, va entrar en contacte amb el moviment independentista combatiu, i el 1977 abandonà l'Estat Català, per militar a l'Exèrcit d'Alliberament Català (EAC), grupuscle del futur Exèrcit Popular Obrer Català (EPOCA), que convé no confondre amb Terra Lliure.

Aquell 26 de gener del '79, l'automòbil amb el què circulava per Barcelona, junt amb dos ocupants més, fou metrallat per la polícia per no aturar-se en un control muntat en una cruïla.

Ferit pels trets de la Policia, va ser abandonat, malferit i agonitzant, pels seus dos companys, qui el van deixar dessagnant-se a l'interior del vehicle. Auxiliat per transeünts i automobilistes, que van veure el cotxe abandonat i amb les portes obertes enmig de la via, va ser traslladat a un hospital, on, malgrat les cures, va morir poc després a l'Hospital Clínic.

L'efemèride, a més, té la virtud d'aglutinar en un sol dia tres dates significatives: per una banda es celebra:

• la victòria de les tropes catalanes i franceses el 1641 a la Guerra dels Segadors, en la batalla de Montjuïc,
• l'annexió de Catalunya a França per part de Napoleó el 1812
• l'entrada de les tropes franquistes l'any 1939
• la mort del jove militant de Terra Lliure, Martí Marcó, a mans de la policia espanyola.

Per tot plegat, en els darrers anys s'organitzen activitats commemoratives i es reclama que la data tingui un lloc destacat en el calendari reivindicatiu dels Països Catalans.

Victòria de les tropes catalanes i franceses

Les 4 columnes de Puig i Cadafalch a Montjuïc

Demà, dia 26 de gener, es commemora el dia de la victòria de les tropes catalanes i franceses sobre els espanyols a la Batalla de Montjuïc del 1641, durant la Guerra dels Segadors, i de la mort de Martí Marcó segles més tard, és recordat anualment com el dia del Soldat Català, per organitzacions com el PSAN, que afirmen que a Francisco Franco va voler esperar uns dies a ocupar la ciutat durant la guerra civil espanyola per fer-la coincidir amb la data de la batalla de 1641.

Himne a la nostra parla

Catalunya i València, 

Mallorca i Rosselló, 

les branques són d'un arbre 

que al món no té parió. 

Són d'una pàtria sola 

des de la creació. 

La  nostra parla és una 

i és un nostre braó. 

Tenim un mar que és nostre 

que el mar ningú ens el pren.

La terra, quina toia, 

avui i eternament! 

El sol ens besa l'ànima 

i ens fa la sang bullent. 

Primer surt per nosaltres, 

després se'n va a ponent. 

Nobles i grans com fórem 

el món ens hi veurà. 

Volem records d'enrera, 

més endavant marxar. 

On són les races lliures 

la nostra hi anirà 

i al poble que badalli, 

el nostre esclafarà. 

Germans de Catalunya, 

germans del Rosselló, 

de València i Mallorca, 

som terra de saó. 

Un temps amb sang regada, 

demà, no ho sabem, no! 

Cridem en nostra parla: 

Visca nostra nació.

Àngel Guimerà

Som...cosins germans

Visca Països Valencians!

Som... valencians. 

Som... catalans.

Som... som...

Que més dóna, si quan ens parlem, ens entenem a la perfecció. 

Superem antics recels, enfrontaments eixorcs.

Avui des de Pàtria Catalana, vull dedicar aquest post amb tot el meu afecte als meus cosins germans! 

Visca el País Valencià!!!

El tatuatge

En Pere Berenguera es va despertar de bon matí.

Tenia una idea clara ficada al cap: fer-se un tatuatge a l'esquena. Però no volia un tatuatge normal, sinó un de ben especial. En Pere s'havia enamorat de la Maria feia exactament un any i, ara, volia dur el nom de la seva estimada tatuat a l'esquena. Havia pensat en la frase que s'hi posaria durant tota la nit i, finalment, va decidir-se per "Maria, t'estimo". 

Tot convençut, en Pere va anar a l'establiment de tatuatges ben gros a l'esquena. L'encarregat li va preguntar què volia fers-s'hi i en Pere li va dir que volia un tatuatge amb la frase "Maria, t'estimo". (...)

Quan va acabar, en Pere va anar corrent a ca la Maria per ensenyar-li el tatuatge, però aquesta li va dir que no li agradava gens ni mica. En Pere va quedar sorprès.

- Per què no t'agrada? -li va preguntar.

- Perquè "t'estimu" s'escriu amb o i no amb u !-va respondre la Maria.

Dita del mes de gener

"Feina de gener no la canviïs per diner"

Recomana fer la feina una mateixa, i no encarregar-la a una altra persona, a qui li haurem de pagar.

La substitució del català pel castellà

La  substitució del català pel castellà, va ser lent i no va prendre veritable embranzida fins al regnat de Carles III quan, entre 1768 i 1772, van promulgar-se una sèrie de decrets que imposaven el castellà com a llengua en l’educació escolar i interferien en els afers mercantils ordenant que les cases de comerç, duguessin els comptes i els llibres en castellà.

D'aquesta manera, el 1768 es promulgava la Reial Cèdula d'Aranjuez, per la qual s'establia l'obligatorietat del castellà com a llengua en tots els nivells de l'ensenyament:

Finalmente, mando que la enseñanza de primeras Letras, Latinidad y Retórica se haga en lengua castellana generalmente, donde quiera que no se practique, cuidando de su cumplimiento las Audiencias y las Justicias respectivas, recomendándose también por mi, el consejo a los Diocesanos, Universidades, y Superiores Regulares para su exacta observancia, y diligencia en extender el idioma general de la Nación para su mayor armonía y enlace recíproco.

A partir del 1768, es va prohibir l'edició de llibres en català, tot i que va publicar-se algun sota llicència eclesial. A més, des del 1772, els llibres de contes també havien de realitzar-se obligatòriament en llengua castellana. En conseqüència, des de 1768 i fins la segona meitat del segle XIX, l'ús de la llengua castellana va consolidar-se en l'administració pública i eclesiàstica, en l'ensenyament superior, en la literatura i la ciència, i en el procés de substitució del llatí com a vehicle de la cultura.

La llengua catalana en el segle XVIII

Com és sabut, la repressió borbònica sobre Catalunya després de la desfeta de 1714, no només es va limitar al camp social i polític, sinó que va fer-se extensiva a la cultura i la llengua. D’aquesta manera, després de la derrota catalana es va dur a terme una repressió cívica, l’extinció d’antigues tradicions i costums i, sobretot, va realitzar-se una repressió cultural i lingüística amb un programa de progressiva introducció del castellà a les escoles. 
En aquest sentit, és evident que en el segle XVIII, la llengua catalana, va veure'es cada cop més reduïda a l'esfera familiar, tot distanciant-se de la cultura i la literatura superiors.
La llengua constituïa un tret significatiu de la personalitat nacional i, com a tal, un obstacle per a la dominació del país per les noves autoritats borbòniques. Per exemple, en una instrucció de 1716 dirigida als corregidor, José Rodrigo Villalpando, fiscal del Consell de Castella, recomenava que els judicis, l'ensenyament i l'educació religiosa es fessin exclusivament en llengua castellana:

La importancia de hacer uniforme la lengua se ha reconocido siempre por grande y es una señal de dominación o superioridad de los príncipes o naciones […]. Pero como a cada nación parece que señaló la naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y necesita tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la nación, como el de los catalanes, es tenaz, altivo y amante de las cosas de su país.

100 anys de la Diada de la Llengua Catalana

L'1 de gener, s'ha complert el primer centenari, de la primera edició de la Diada de la Llengua Catalana (1.1.1916), en defensa i reconeixement de l'ús del català a Catalunya. La primera gran mobilització per a la normalització social de la llengua catalana.

La iniciativa va partir del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), com a resposta a la campanya contra la normalització lingüística de la Mancomunitat de Catalunya i, en concret, com a mostra de rebuig al discurs anticatalanista del senador Antonio Royo.

L'any 1915, es va produir un incident en un tràmit judicial a l'Audiència. L'advocat de l'Estat es va negar a tramitar el recurs al·legant la presència de documents redactats en llengua catalana.

El senador per Valladolid, Antonio Royo Villanova, se'n va fer ressò d'aquest cas i va denunciar el fet que la Diputació de Barcelona redactés en català, els expedients administratius de caràcter oficial.

A la sessió del 22 de novembre, d'aquell any, Royo va plantejar la qüestió, tot adreçant-se al ministre de Governació:

"¿Conoce S.S. la práctica seguida en la Diputación provincial de Barcelona, práctica que por lo continuada ha llegado a convertirse en corruptela, de redactar los expedientes administrativos en idioma catalán?

El discurs de Royo, va ser una arenga contra Catalunya i contra la llengua catalana. En un escrit anterior, Royo, ja havia presentat la llengua com l'aspecte més greu del "problema catalán" i va arribar a dir que "el catalán se expresa siempre en su idioma, sólo para molestarnos".

Miquel Duran, en un article titulat "Diada de la Llengua", acaba amb aquestes paraules:

"La nostra festa pot considerar-se com el primer acte públic fet a Mallorca, adressat a homenatjar la Llengua Catalana, i d'això n'estam orgullosos, això ens dóna coratge per cultivar cada dia més la llengua materna i publicar nostro periodiquet, que amb un nom o altra, ja mereix per la seva edat, anar vestit de llarg, per entrar a una joventut plena d'energies i de nobles afanys. Tot sia per bé de la Llengua Catalana i de la Mare Pàtria".

Una efemèride com aquesta, mereix ser recordada.