Actituds de l'emigrant, a un país estranger, per millorar la convivència

Tota persona que emigra a un país estranger es veu obligada a prendre algunes noves actituds en relació amb aquest país per simple imperatiu de convivència. 

Fonamentalment, s'hi poden distingir tres passos consecutius: 

1. Incorporar-s'hi: Això vol dir que ha de veure amb simpatia tota aquella varietat de "coses noves i estranyes". El que no pot fer és indignar-se davant la sorpresa de tota "novetat" amb la qual topa: llengua, costums, festes, etc. Els indígenes són a casa seva. No se'ls pot fer canviar, encara que aquest, pensi que el que ell porta sigui molt millor.
2. Integrar-s'hi: Això vol dir no tan sols afegir a aquella nova societat un cos material estrany, el seu. Cal que tot el jo formi part d'aquella societat, com un ciutadà més. Sense diferenciar-se del conjunt. És a dir, treballar com tothom, donar-se d'alta en algun sindicat, formar part d'alguna associació les finalitats de la qual ell també sent seves, celebrar les festes pròpies o els costums del país que l'ha acollit, i aprendre'n la llengua i parlar-la amb els indígenes. Que en tot el que és visible no el puguin distingir com a estrany o foraster, allà on viu, com a nova i definitiva residència. 
3. Assimilar-s'hi: Això vol dir que la persona immigrant queda tan absorbida pel nou clima vital d'aquest país que fins i tot arriba a oblidar la seva pàtria i la seva cultura i passar realment, i interiorment, a ser un membre més de la comunitat. Aquest pas, per principi, no es pot recomanar i encara menys exigir. Seria antinatural. L'immigrant és bo que mantingui el seu amor a la seva pàtria i enyori els records de la seva infantesa i joventut del seu poble. És bo que en família mantingui la cultura del seu país i que amb altres immigrants es trobin per cultivar-la, i, si hi ha capacitat, es faci alguna aportació d'interès del seu país d'origen. L'assimilació l'hauran de fer, si volen, els fills o filles, o els néts o nétes dels immigrants, que ja han nascut al país en el qual els seus pares s'integraren. 

Tenir clars aquests tres passos fonamentals ens pot ajudar a conviure.

Mare de Déu de Montserrat

La Mare de Déu de Montserrat, coneguda popularment com la Moreneta, és la patrona de Catalunya. Situada al monestir de Montserrat, és un símbol per a Catalunya i s'ha convertit en un punt de pelegrinatge per a creients i de visita obligada pels turistes. 

L'11 de setembre de 1881, el papa Lleó XIII va declarar la Mare de Déu de Montserrat com a patrona oficial de Catalunya. Se li concedí el privilegi de tenir missa i oficis propis. La seva festivitat, és avui, dia 27 d'abril.

A altres llocs dels Països Catalans, hi ha altres Verges negres, conegudes d'aquesta manera, com la Mare de Déu de Lluc (Patrona de Mallorca).

Sant Jordi

El cavaller de la rosa

Sant Jordi fou cavaller
d’una època encantada,
en fou sant i fou guerrer
i matà al drac o l’aranya;
Europa lo viu passar
en un blanc cavall muntava,
amb una espasa a una mà
a l’altre rosa encarnada;
ell en el nom del Senyor
a tort i a dret batejava
i als desvalguts amb amor
socorria i emparava;
a les donzelles del drac,
que el dimoni s’hi encarnava,
amb la força del seu braç
honor i vida salvava.

Com homenatge flagrant
a la dona enamorada,
present l’hi fa són galant
de Sant Jordi en la diada,
d’amor pur i de tendresa
amb la flor, la més formosa,
simbolitzant la puresa
del Cavaller de la Rosa.-

* Simó Granollers i Batlle

Els pesolets

1. Les nenes maques al dematí, s'alcen i reguen, s'alcen i reguen, les nenes maques al dematí, s'alcen i reguen el seu jardí.
2. Jo també rego el meu hortet, faves i pèsols, faves i pèsols, jo també rego el meu hortet, faves i pèsols i julivert.
3. Julivert meu, com t'has quedat! Sense cap fulla, sense cap fulla, julivert meu, com t'has quedat! Sense cap fulla i el cap pelat.

* Popular catalana

Ha mort aquella raça que un dia va engendrar-me?

 Quadre amb senyera i Països Catalans de Jordi Sanahuja

"Ha mort aquella raça que un dia va engendrar-me?
dels Berenguers i Jofres un sol no n'ha quedat?
han mort ja tots els Jaumes que un dia van contemplar-me?
i les barres catalanes, quin llamp les ha trencat?"

* Josep Puig i Cadafalch

Planyem als qui no volen aprendre ni un mot de català

Avui, vull recollir una anècdota que li passar a en Ferran Soldevila (Barcelona, 1894-1971), que ben bé, podria ser actual. Diu així: 

"Recordo, una escena que vaig haver de suportar en un tren. Era en la línia de França. A Granollers entraren de sobte tres dones. S'assegueren davant meu en un dels múltiples compartiments formats pels seients d'un vagó llarg. Entraven molt decidides, en pla agressiu, especialment una d'elles, la de més edat. No va fer sinó seure davant meu -jo era la víctima escollida-, i sense més preàmbul, engegà:

-Eran unos ignorantes; ¡sostener que el catalán es un idioma, cuando no es más que un dialecto! Si sólo se trata de estar al corriente; pero no saben nada. ¡Son un hato de ignorantes!

Les altres dues, més joves, com si jo hagués insinuat la més lleu objecció, feien el paper de comparses, com volent posar pau i tallar l'escomesa. 

Dels altres compartiments, per darrera dels seients, alguns viatgers ja treien el cap, esperant potser oferir-se una discussió com aquella de la qual aquesta no devia ésser sinó una continuació o una exaltació. 

Però jo, tallant el meu primer impuls, que hauria estat de respondre un si és no és sarcàsticament a la impulsiva i improvisada filòloga, vaig reaccionar en sentit contrari. "Ja veuràs que aviat ho acabo", vaig pensar. I vaig reeixir a enfundar-me en un silenci impertèrrit i llunyà. "Tu ja assaboreixes per endavant l'escomesa que deus repetir sovint", pensava, "i ara et trobaràs que ni aconsegueixes la més lleu resposta, ni tan sols un gest de malhumor, que potser ja permetria el diàleg. Res: com si no existissis".

I, en efecte, el mètode va reeixir. Al cap d'un moment la iniciativa se li havia estroncat, i, no trobant cap possible diàleg, va refugiar-se també en el silenci, i això fins al punt que ni entre elles no van tenir esma de parlar. Jo vaig baixar aviat i la qüestió va restar així liquidada."

Planyem tots aquells que, vivint a Catalunya, tanquen les orelles a tot aprenentatge i no sols no volen aprendre un mot de català, sinó que encara se'n vanen. 

Feliç dia de la mona

Durant els dies previs a la Setmana Santa, les pastisseries catalanes exhibeixen un espectacle ben deliciós i original: pastissos i figures de xocolata, algunes amb tanta complexitat i detall que podem parlar fins i tot, de veritables obres d'art. Aquesta tradició típicament catalana i valenciana, es coneix com "La Mona". 

La tradició catòlica mana que el padrí regala la mona al seu fillol o fillola, el Diumenge de Pasqua, encara que el dia que es menja és el Dilluns de Pasqua, que aquí a Catalunya és festiu. Aleshores les famílies es reuneixen per menjar la Mona per postres.

El tren pinxo de Banyoles

1. El tren pinxo de Banyoles, és el més bonic que hi ha. Fet de llaunes i cassoles i barrets de capellà, la, la... i barrets de capellà.
2. Quan se'n puja una pujada ja s'atura a mig camí, dóna temps al maquinista d'anar a beure un got de vi, la, la... d'anar a beure un got de vi.
3. Els vagons són de primera, mal cosits i apedaçats, ningú no viatja de tercera ni pagesos ni soldats, la, la... ni pagesos ni soldats.
4. Quan en passa sobre un pont sobretot ara a l'estiu, fa ballar els peixos del riu, com si fos un gramofon, la, la... com si fos un gramofon.
5. Passa per la carretera com si un llamp ferís l'espai, no fa mai polseguera ni tampoc no s'hi embrut mai, la, la... ni tampoc no s'hi embrut mai.

* Cançó popular catalana

Menorquins d'Algèria

Des del segle passat fins a la descolonització recent havien format un nucli idiomàtic, no pas petit, sinó força extens, ensems amb valencians i amb catalans del Principat. 

El diari francès Le Constitutionnel, de juliol de 1857, on es parlava de la colonització francesa d'Algèria. I que, la Revista de Menorca (abril, de 1923), havia reproduït fragmentàriament, duien per títol Les villages mahonnais, es referien principalment al vilatge de Fort-de-l'Eau, on els balears formaven, el 1857, l'element únic de la població. 

S'hi considerava aquesta colònia, que havia estat fundada set anys abans, com el prototipus i l'obra mestra de les viles maoneses, i per això s'hi estudiaven les característiques de la vila i dels habitants amb una certa extensió. Aquells colons menorquins havien convertit en set anys un tros de terra quasi desèrtica en un dels indrets més flòrids de la província de l'Alger.

"És impossible" -deia l'esmentat article de Le Constitutionnel- "de recórrer aquestes cases, aquestes poblacions, aquests conreus, sense sentir-se penetrat d'un sentiment de profunda simpatia i fins de viva admiració envers aquesta raça porfidiosa i valenta, que es recomana per les qualitats més eminents: l'amor al treball, la sobrietat, el culte de la família, l'instint profundament religiós".

El juny del 1923, Ferran Soldevila, en l'article de La Publicitat va publicar afegint al fragment:

"L'exquisida netedat i el confort dels interiors; la resistència en el treball, la similitud del cel de Menorca amb el d'Algèria, que els permet d'aclimatar-se fàcilment; la fecunditat dels matrimonis; el deler de guany; l'assistència mutual, són altres belles qualitats que assenyala detingudament en els maonesos-algerians l'articulista Henri Couvain i que fan d'ells uns colons d'élite".

Cançó de les Formatjades

Placa commemorativa a Saint Augustine, instal·lada el 2008

Hi ha un fenòmen gairebé ignorat, esmentat per Joan Coromines, de la ciutat de Saint Augustine, en el centre de la Florida, una de les ciutats més antigues dels Estats Units, fundada en el segle XVIII per un grup de menorquins. La petita illa de català floridenc que s'hi formà, es van anomenar mahonese. En data del 1940, s'hi gravà un disc amb la cançó de les Formatjades per a la biblioteca del Congrés.

Banderes catalanes en una recent commemoració històrica a Saint Augustine

* http://www.vilaweb.cat/noticia/4128742/20130625/senyeres-commemoracions-historiques-ciutat-florida.html

Influència catalana sobre el vocabulari castellà

"La influència catalana sobre el vocabulari castellà va ésser avassalladora a l'Edat Mitjana", escriu Joan Coromines. "Sense entrar en detalls, puc acontentar-me amb afirmar, que una bona meitat del vocabulari nàutic castellà ve de Catalunya": no en degué ésser altra la causa que l'hegemonia de Catalunya en les coses de la mar. 

Mots com nao, buque, bajel, gobernalle, avante, timonel, zozobrar, velamen i molts altres, són mots d'origen català. Però no és això sols: com diu Coromines, "a través del castellà, molts d'aquests mots s'han estès després al portuguès i a molts altres idiomes". 

Una llista de catalanismes en altres camps del vocabulari castellà ha estat jutjada tan inacabable pel perfecte coneixedor que és de la matèria en Joan Coromines, que ha hagut de limitar-se a citar, a l'atzar de la memòria, només uns quants mots com ara: mercader, merceria, pila (munt de mercaderies), en orre, a granel (antiga mostra de la nostra expansió comercial); pelaire, frazada, vellori (mostra de l'expansió dels nostres teixits); disfrazar, cohete, naipe (exemple de la inventiva catalana en els jocs de divertiment). 

En les antigues colònies americanes, on també van acabar per instal·lar-se els catalans i on han continuat instal·lant-s'hi en gran nombre, el català ha influït també en el llenguatge, com no podia ésser altrament, especialment a Cuba i Puerto Rico, on són registrades entre altres, paraules com vegada,

alioli, bolanchera, caray, chinchín, devantal, encetar, faena, punta, sardinel o sardinet, etc.

Alguer, país català de Sardenya

Eduard Toda, un diplomàtic català, aleshores molt jove, va redescobrir l'Alguer.Ell va sorprendre tant els algueresos parlant la seva llengua, que el van prendre per un alguerès expatriat que tornava.

L'il·lustre patrici, a qui tant deu la restauració de Poblet, seguint de jove la carrera consular, havia estat destinat l'any 1886 a l'illa de Sardenya. Abans d'embarcar cap a Càller, Marià Aguiló li va recomanar que no deixés d'inquirir si, a la part occidental de l'illa, hi havia romanalles de les colònies de catalans establertes durant el segle XIV.

Al cap de poc temps d'haver-se establert a Càller, un capellà va presentar-se-li al consolat per ensenyar-li una moneda que duia, i va dir-li, si fa no fa:

- Fa temps que em van encolomar aquesta moneda. Ningú no me la vol, ningú no sap de quin país és. Ara, passant davant el vostre consolat, l'escut que hi teniu m'ha semblat el mateix que hi ha a la moneda. 

Es tractava d'un duro espanyol; en Toda, prenent la moneda, va donar al clergue una peça de cinc lires. Tot conversant, va preguntar-li si sabia algun indret de l'illa on encara es parlés català. El sacerdot li va respondre que a l'Alguer parlaven un dialecte que no semblava pas un dialecte sard. 

Eduard Toda va anar a l'Alguer. Allí va entrar en un hostal i va entaular-s'hi. L'hostalera, sol·lícita, li exposà el menú, on hi havia abundor de peixos. Deixant la llengua italiana en què es descabdellava la conversa, de sobte en Toda li digué en català:

-¿No tindríeu pas lluç?

En lloc de respondre, l'hostalera, tota sorpresa, va exclamar plena d'alegria:

- Ah, vós sou en Tal, fill de'n Qual, que se'n va anar a Itàlia per seguir la carrera militar.

- No -respongué en Toda-, jo no sóc aquest que dieu, ni tan sols sóc de l'Alguer.

-¿No? -va fer l'hostalera-. Llavors ¿com parleu alguerès?

- Sóc català, de Catalunya.

- Ah, ¿a Catalunya parleu alguerès?

* http://www.directe.cat/noticia/43742/empresaris-algueresos-etiquetaran-en-catala-per-obrir-se-mercat-a-catalunya

Les pometes

Nou pometes té el pomer, 
de nou, una, de nou, una;
nou pometes té el pomer,
de nou una ne caigué.

Si mireu el vent d'on ve,
veureu el pomer com dansa;
si mireu el vent d'on ve,
veureu com dansa el pomer.

* Popular catalana.

Idioma o dialecte?

Sembla que ja no hauria d'ésser plantejada aquesta qüestió. I per a moltes persones ja no serà necessari de plantejar-la. Però, malauradament, encara són nombroses les que per ignorància (i algunes també per malícia, perquè saben que molts catalans catalanes se senten vexats per un tal qualificatiu) parlen de dialecto catalán sense com va ni com ve.

En primer lloc, cal tenir en compte que han estat qualificats de dialectes llenguatges molt gloriosos, i que Homer escrivia en dialecte homèric i el Dant en dialecte toscà.

En segon lloc, els filòlegs, que són els homes de la ciència que s'ocupen de la ciència del llenguatge, no han qualificat mai de dialecte el català: hauran discutit si, com a llengua neo-llatina, cal incloure'l dins el grup de les llengües hispàniques amb el castellà i el portuguès, on en el grup de les llengües franco-provençals, amb la llengua d'Oc i el francès. 

En quin moment comença la història de la llengua catalana

"El canvi del  llatí al català va ésser lent i gradual, gairebé imperceptible. Cap generació no tingué la sensació de parlar una llengua nova, diferent de la dels pares dels seus components. És, doncs, impossible de dir en quin moment comença la història de la llengua catalana. " Així, s'expressa Coromines; i aquest degué ésser el cas de totes les llengües romàniques. El català, com si fa no fa totes les altres, s'insinua en els documents llatins, de primer en mots escadussers, que es fan ja visibles en els del segle VIII, i que en el segle IX hi llisquen a vegades en frases senceres, i més encara en els segles X i XI, fins al punt que, com diu Coromines, "és impossible de no adonar-se que el llenguatge parlat d'aquell temps havia d'ésser essencialment el que coneixem per català.". 

A partir de mitjan segle XI, ja tenim nombrosos documents escrits en el nostre idioma; i del XII és el primer text literari conegut, unes homilies trobades per l'historiador Joaquim Miret i Sans a l'arxiu de la parròquia d'Organyà, a l'Alt Urgell. 

Probablement hi hagué textos literaris catalans més antics que s'han perdut. 

La llengua és l'essència mateixa d'un poble

La llengua és l'essència mateixa d'un poble, l'essència perceptible de la seva ànima, la sang del seu esperit. El poble que l'ha conservada, o que l'ha restaurada, encara que hagi perdut altres prerrogatives i atributs, per importants que siguin, té la possibilitat de recobrar-se íntegrament. Com va expressar un poeta català.

Poble que sa llengua cobra

es recobra a si mateix.

Joan Coromines, va definir, "El català, és una llengua romànica, resultat de l'evolució local del llatí parlat en el país en temps dels romans. Ocupa una posició central entre les llengües de la família romànica". Diguem que aquestes llengües són: el portuguès, el castellà, el català, l'occità, el francès, el romanx, l'italià i el romanès. "Innegablement", diu Coromines, "hi ha un grau de parentiu especial entre les tres llengües romàniques de la Península, portuguès, castellà i català; però cal advertir que el castellà sovint s'aparta dels altres dos, mentre portuguès i català romanen més semblants".

Excavació de l'Abric Romaní

Excavació de l'Abric Romaní

L'Abric Romaní és un jaciment arqueològic del paleolític mitjà que des de l'any 1983 és en procés d'excavació sota la direcció del Dr. Eudald Carbonell, catedràtic de prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i premi Príncep d'Astúries d'Investigació Científica i Tècnica. 

Els treballs d'excavació del jaciment que s'estan portant a terme, pioners dins el camp de la ciència arqueològica, han permès situar l'Abric Romaní com el registre més important i clau per conèixer com vivien els nostres avantpassats prehistòrics neandertals entre 79.000 i 40.000 anys abans dels present.

Tot el conjunt de dades i objectes recuperats en l'excavació, constitueixen actualment la base del coneixement científic europeu de què es disposa, sobre aquests grups antropològics que comparteixen línies evolutives comunes amb l'home actual. Així, gràcies a les descobertes que s'estan efectuant al jaciment és possible reconstruir paleoetnogràficament el modus vivendi, d'aquestes comunitats caçadores recol·lectores i documentar aspectes, fins ara totalment desconeguts, que permeten caracteritzar molt aprofundidament l'espècie neandertal, així com les diverses interaccions d'aquesta amb el medi natural en què va viure.

Abric Romaní

Abric Romaní

La importància de aquest registre arqueològic de l'Abric Romaní, ha fet que en l'actualitat sigui un dels principals jaciments arqueològics europeus del paleolític mitjà, i que els resultats de la recerca d'alt nivell científic que s'hi porta a terme esdevinguin claus per caracteritzar i entendre com vivien els grups neandertals que poblaren Europa ara fa entre 80.000 i 40.000 anys. També han estat recuperades eines fetes sobre os i, de forma especialment destacable per la seva excepcionalitat, instruments realitzats amb fusta d'una antiguitat de 50.000 anys. La singularitat del dipòsit sedimentari de l'Abric Romaní ha afavorit que aquest sigui un dels pocs jaciments del món que conservin la fusta de cronologies tan antigues. Dels objectes de fusta recuperats en destaquen un tronc d'arbre de tres metres de llarg aportat intencionadament a l'hàbitat i situat al costat d'un fogar, un trespeus i diversos instruments treballats com són estaques apuntades, petits punxons i safates.

Dona amb imaginació

Dona amb imaginació
Resolta i amb bon cor
Tota d’un cop ha trobat la solució…

Els primers indicis de poblament a Catalunya

Els primers indicis de poblament a Catalunya es remunten a 1.200.000 anys i són representats per una indústria primitiva. Però la primera troballa anatòmica té tan sols 450.000 anys d’antiguitat. Va ser descoberta a la Cova de l’Aragó (Talteüll, Rosselló). Es tracta de les restes del crani d’un individu jove corresponent als preneandertals, grup al qual també pertany la mandíbula trobada a Banyoles i que data de fa 100.000 anys.

La masovera

Dibuix realitzat per Ramón Faro

1. La masovera se'n va a mercat. (bis) 

El mercat és el dilluns,

el dilluns en compra llums. Llums!
O-lai-la! La masovera, la masovera. 
O-lai-la! La masovera se'n va al mercat!

2. El dimarts en compra naps. Llums, naps.

3. El dimecres compra nespres.
Llums, naps, nespres.

4. El dijous en compra nous.
Llums, naps, nespres, nous.

5. El divendres faves tendres.
Llums, naps, nespres, nous, faves tendres.

6. El dissabte tot s'ho gasta.
Llums, naps, nespres, nous, faves tendres, tot s'ho gasta.

7. El diumenge tot s'ho menja.
Llums, naps, nespres, nous, faves tendres, tot s'ho gasta, tot s'ho menja.

* Popular catalana. 

L’Aplec de Sardanes

Sardana voladora

N’és la nostra dansa

l’alè de la terra,

més viva que l’aire

que el mar i que el vent

i tot Catalunya

respira com ella

i se’n fan ballades

a on hi cap tothom.

Per totes les viles

pobles i masies,

jovent i mainada

ja tendres o vells

esperen ansiosos

el torn de diada

que uneix la contrada

al crit de l’aplec.

Tots els anys com a premi

una d’eixes viles

vesteix de pubilla

el més gran honor

ser-ne la regina

de la nostra dansa

i en la gran rotllana

unir-nos a tots.

L’aplec és el símbol

de l’ànsia d’un poble

que viu i treballa

donant-se les mans,

l’aplec és l’anhel

d’arrel i fermesa

d’una raça noble

que mai morirà.-

* Simó Granollers i Batlle.

Mongetes amb botifarra

Mongetes amb botifarra

Des del pla a la muntanya

des del mar fins a ciutat,

les mongetes amb botifarra

molt de renom han guanyat;

no és un plat estrambòtic

són productes de la terra,

mongetes de la planúria

i botifarres de la serra;

s’ha perdut de la memòria,

ni llibre ni home vell

sap a que es deu la fal·lera

que tothom en sent per ell;

però no queda pas cap dubte

de que sa importància és tal,

gairebé d’ell es pot dir-ne

que n’és el plat nacional;

per fer feliç a un català

no crec que hi hagi millor,

que mongetes amb botifarra

i un porró de vi ben bo.-

Simó Granollers i Batlle

La Sardana

Dansa catalana, que ballen un nombre indeterminat de balladors agafats per les mans formant una rodona. Avui us deixem "La Santa Espina".

Som i serem gent catalana
tant si es vol com si no es vol,
que no hi ha terra més ufana
sota la capa del sol.

Déu va passar-hi en primavera
i tot cantava al seu pas.
Canta la terra encara entera,
i canta que cantaràs.

Canta l'ocell, lo riu, la planta
canten la lluna i el sol.
I tot treballant la dona canta,
i canta al peu del bressol.

I canta a dintre de la terra
el passat ja mai passat,
i jorns i nits, de serra en serra,
com tot canta al Montserrat.

Som i serem gent catalana
tant si es vol com si no es vol,
que no hi ha terra més ufana
sota la capa del sol.

* Música d'Enric Morera  
Lletra d'Àngel Guimerà

Llibertat

Montjuïc. Barcelona

La llibertat, per tendència natural, refusa les parcel·lacions. Tendeix al tot o al no-res. És per això que els invasors no acaben d'entendre que mai en tinguem prou i que quan ens donen fins aquí volem fins allà. I sempre més enllà.

I és que la llibertat ni es pot concedir, ni és a la venda, ni caduca. Es pot, això sí, i mala experiència en tenim els catalans i les catalanes, constrènyer, combatre, embrutar, escarnir i arrabassar. Però, a dreta llei, són accions de força, de coacció, que no militen en el camp de la raó. 

A l'invasor li queda, per anar entretenint la seva follia, bombardejar Barcelona cada cinquanta anys i preparar els canons per als propers cinquanta. Galdosa feina política, com hi ha món!

* Jaume Rodri

Així s'ha fet un poble

Antoni Gaudí. Barcelona

Perdre una guerra, no vol pas dir perdre la raó de ser. Perdre una i mil guerres afegeix dolor però no erosiona la raó. El cas és que, passats i passat debatuts, som. 

Som una nació mancada de reconeixement oficial. De moment. Quantes evidències, però, han trigat anys i panys a obtenir el reconeixement! És qüestió, gairebé sempre, de mantenir pacientment l'autoafirmació. Ni que sigui en veu baixa. 

Passen reis; passen èpoques; passen modes; passen grans teories; passen lentes, milers de penúries; passen, també, les traïcions... i darrere de cada moment històric, petit o gran, aflora de nou la incombustible flama de la nostra raó col·lectiva. Mil·lenària raó cuita a foc molt i molt lent. Hores i més hores d'amassament comunitari, juxtaposant-se milions i milions de mans, en una llarga cursa de relleus inacabable. L'un a l'altre ens passem el mos de raó que coneixem i estimem. Sense dir-nos gran cosa. Així s'ha fet un poble. El nostre.

*  Jaume Rodri

La nostra dansa

Sardana

Crec que la sardana

és el sí de la terra,hi ha qui asseguravingué d’Orient,mes caldrà veurelo bé que la ballenles fulles caigudesjugant amb el vent.

Cobla tan sonoraque és la tramuntanaque bufa i retrunymés fort o més lent,marcant els compassosque gira i que volta,que xiula i refilacom un instrument.

Les messes inclinenels caps i l’espigai dansen airosesoscil·lant dolçament,els pins i els roures,el faig i l’alzina,el bosc que mormolai el cant dels ocells.

Els cors que s’alegren,els ulls s’il·luminen,l’esperit es temperai la sang que s’encén;

aquesta és la dansade la nostra pàtria,de les mans unides,de la germanor;

d’arreu veniu a ballar-laque en la gran rotllanahi podrem cabre tots.-

* Simó Granollers i Batlle

Aumento del independentismo

* Per Montse Francini ‎a CATALANS BOCABADATS (facebook)

El aumento del independentismo en Catalunya no es casual ni tampoco responde a una serie de circunstancias difíciles de explicar.

Mientras el independentismo catalán de principios de los 80 y de los 90, pese a ser portador de la actual llama, respondía en muchos casos a cuestiones identitarias, que en algunos casos imposibilitaba una mayor aglutinación; podemos decir que a día de hoy se puede constatar con soltura a equivocarnos que el independentismo catalán del siglo XXI es transversal, plural, cívico y sobre todo democrático, por ello no deja de aumentar. El independentismo catalán crece porque las razones para apostar por un nuevo estado, son muchas y muy diversas; la cuestión económica, la supervivencia cultural, la profundización a nivel democrático, el derecho inalienable que tienen los pueblos a decidir su futuro, las cuestiones históricas, los agravios comparativos con España, la voluntad de vivir mejor, etc.

Por ello el abanico de razones son numerosas y porque la actitud del estado español hacia Catalunya no ha hecho nada más que contribuir y aumentar la desafección de los catalanes hacia a la España monolingüe y centralista. Por contra, el españolismo o unionismo en Catalunya sólo responde a día de hoy a puras razones identitarias, pero más allá de estas razones no se expone ningún argumento que justifique la actual dependencia de Catalunya con España. Y aquí, pese a que el discurso economista no entusiasme a ciertos colectivos independentistas, es donde podemos tejer complicidad con ciertos sectores de la sociedad catalana que hasta ahora no mostraban demasiadas simpatías hacia el independentismo. Al final, no sólo la situación cultural muestra el espíritu colonialista de España con Catalunya, el aspecto económico diría que es donde actualmente se visualiza de manera clara y rotunda la política colonial que fomenta la España constitucional respecto a Catalunya.

Porque si dejamos las razones identitarias a un lado y nos centramos en el día a día, ¿quién puede defender el espolio que padecemos todos los catalanes, independientemente de si se sienten españoles o catalanes?

¿Quién puede defender por razones identitarias que España robe a Catalunya 60 millones de euros al día a partir del déficit fiscal?

¿Quién puede defender que los estudiantes catalanes reciban sólo el 5% de todas las becas del estado y los estudiantes de Madrid reciban el 58%?

¿Quién no querría ver aumentada por meras cuestiones identitarias la renta per cápita anual de los catalanes en unos 2.400¤ al año si tuviésemos seguridad social propia?

¿Quién puede defender que el "Ministerio de Cultura" haga un gasto anual por cada español de 47¤ y por cada catalán sólo de 5¤?

¿Quién querría viajar por puras cuestiones identitarias con el 40% de los trenes construidos por el estado durante la década de los 70 que se consideraron obsoletos y que aún circulan por Catalunya, mientras que Madrid sólo tiene el 4%?

¿Quién no querría ver a su país 7 veces más rico como dijo el Premio Nobel de Economía Aplicada en la UB el pasado mes de mayo?

¿Quién puede defender por causas simplemente identitarias que 1 de cada 3 años el Ministerio de Fomento no invierta nada de nada en Catalunya?

¿Quién quiere, pese a ser catalán y sentirse español, que cada año nos roben 20.000.000.000 de euros (11% del PIB), siendo así la región del mundo que sufre más déficit por parte de su gobierno? ¿Realmente sentirse español en Catalunya compensa eso?

Como residente en Catalunya, ¿quién puede tolerar, por cuestiones identitarias, que por cada 12,7 millones de euros que se invierten en medio-ambiente en el aeropuerto de el Prat, se inviertan 300 millones al de Barajas?

Por muy españolista que uno sea en Catalunya ¿Se puede defender que entre 1985 y 2005 sólo se hayan construido en Catalunya 20km de autovías mientras que en Madrid se hagan cerca de 900 en idéntico periodo?

Por motivos identitarios ¿Se puede aceptar y no protestar cuando en Catalunya sólo se invierte un promedio del 12% del PIB español anual pese a aportar el 22% del mismo PIB español?

¿Realmente las razones identitarias compensan el agravio que hemos sufrido por ejemplo con el AVE? EN Catalunya, por el AVE, el gobierno invirtió 316¤ por catalán, pero en el mismo año invirtió 1.198¤ por andaluz, 894¤ por madrileño, 574¤ por aragonés y 407¤ por castellanomanchego.

¿Justifica el sentimiento de identidad pagar peajes y más peajes?

Es preciso ser estúpido para defender la dependencia de Catalunya con España cuando nosotros los catalanes, independientemente de si nos sentimos españoles o catalanes, si vamos con la roja o no, estamos perdiendo la oportunidad de vivir mejor. Estamos perdiendo la oportunidad de dar un futuro mejor a nuestros hijos por una cuestión identitaria y si uno se para a pensar fríamente llega a la conclusión que nadie no podría llegar en tolerar por una cuestión identitaria tal contradicción. ¿Aquellos que son tan identitarios aceptarían sufrir un agravio al revés?

España es un mal negocio a nivel cultural pero sobre todo a nivel económico, y lo es porque tratar a Catalunya como una colonia forma parte del su leitmotiv nacional.

* Per Montse Francini ‎a CATALANS BOCABADATS (facebook)

Carnet de Nacionalitat Catalana

El carnet de nacionalitat catalana diu en el seu decàleg:

1.- Catalunya és la teva terra. Aquesta és la teva nació.

2.- La terra és sagrada. Traïdor qui gosi profanar-la.

3.- Llengua, història, comarques, ecologia, folklore, institucions i festes nacionals són el teu patrimoni: guarda'l gelosament i enriqueix-lo.

4.- No et venguis Catalunya, ni per partidisme, ni per diners, ni per cap mena de poder... ni per res.

5.- No matis ni atropellis en nom de cap consigna. No et deixis matar ni atropellar perquè sí.

6.- No regategis el dret de ser català a cap ciutadà. Tots els qui estimen la terra tenen dret a reclamar-la com a seva.

7.- No imposis a ningú la teva nacionalitat. Catalunya és terra de llibertat.

8.- No t'enlluernin aventures forasteres. Catalunya és el teu camp de treball. Això no et priva d'ésser solidari amb tots els homes i dones.

9.- No serveixis els enemics del teu poble. Són enemics de tots els pobles del món.

10.- Sigues crític: Catalunya no és la terra millor, és simplement la teva.

Amor a la pàtria

Cambrils

Aquest amor que sentim els catalans i les catalanes cap a la nostra terra, és un sentiment que com pretenen alguns, cal extirpar? un sentiment del què cal avergonyir-nos?

L'amor a la pàtria és un sentiment natural, com l'amor dels pares als fills. 

Si aquest sentiment de l'amor és essencial, perquè és una força essencial de la vida: estimar als teus fills, també l'amor a la pàtria ho ha de ser i ho ha de ser ara més que mai!!!

Amor a la pàtria sense agressivitat, sense odi cap a l'estranger, sense voracitat de domini, desconeixença i menyspreu cap als altres que estimen a la seva pròpia pàtria. 

Posseir un territori, privilegiat com el nostre és, per a un poble, com una benedicció de Déu. 

Prou que t'estimo, lleial Catalunya, 

per sobre totes les coses del món.

* Oda a la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau.

La terra

La terra és la base de l'edifici on s'assenta la vida d'un poble; n'és l'element més estable i permanent. Les seves gèneres neixen, viuen i moren damunt d'ella. Passen. Però ella resta, per rebre i nodrir les noves generacions, per afaiçonar-les i formar-les, per donar-los una de les condicions primeres de la seva comunitat i de la seva solidaritat: haver nascut en el mateix indret del món. La seva força és tan vigorosa, que fins i tot les gents que hi arriben, provinents d'altres terres, acaben per ésser-ne influïdes i adaptades, a vegades a desgrat d'elles mateixes; no cal dir els seus descendents, que ja no hi són estranys, ans en són fills.

* Manual d'història de Catalunya