"El canvi del llatí al català va ésser lent i gradual, gairebé imperceptible. Cap generació no tingué la sensació de parlar una llengua nova, diferent de la dels pares dels seus components. És, doncs, impossible de dir en quin moment comença la història de la llengua catalana. " Així, s'expressa Coromines; i aquest degué ésser el cas de totes les llengües romàniques. El català, com si fa no fa totes les altres, s'insinua en els documents llatins, de primer en mots escadussers, que es fan ja visibles en els del segle VIII, i que en el segle IX hi llisquen a vegades en frases senceres, i més encara en els segles X i XI, fins al punt que, com diu Coromines, "és impossible de no adonar-se que el llenguatge parlat d'aquell temps havia d'ésser essencialment el que coneixem per català.".
A partir de mitjan segle XI, ja tenim nombrosos documents escrits en el nostre idioma; i del XII és el primer text literari conegut, unes homilies trobades per l'historiador Joaquim Miret i Sans a l'arxiu de la parròquia d'Organyà, a l'Alt Urgell.
Probablement hi hagué textos literaris catalans més antics que s'han perdut.
