La substitució del català pel castellà

La  substitució del català pel castellà, va ser lent i no va prendre veritable embranzida fins al regnat de Carles III quan, entre 1768 i 1772, van promulgar-se una sèrie de decrets que imposaven el castellà com a llengua en l’educació escolar i interferien en els afers mercantils ordenant que les cases de comerç, duguessin els comptes i els llibres en castellà.

D'aquesta manera, el 1768 es promulgava la Reial Cèdula d'Aranjuez, per la qual s'establia l'obligatorietat del castellà com a llengua en tots els nivells de l'ensenyament:

Finalmente, mando que la enseñanza de primeras Letras, Latinidad y Retórica se haga en lengua castellana generalmente, donde quiera que no se practique, cuidando de su cumplimiento las Audiencias y las Justicias respectivas, recomendándose también por mi, el consejo a los Diocesanos, Universidades, y Superiores Regulares para su exacta observancia, y diligencia en extender el idioma general de la Nación para su mayor armonía y enlace recíproco.

A partir del 1768, es va prohibir l'edició de llibres en català, tot i que va publicar-se algun sota llicència eclesial. A més, des del 1772, els llibres de contes també havien de realitzar-se obligatòriament en llengua castellana. En conseqüència, des de 1768 i fins la segona meitat del segle XIX, l'ús de la llengua castellana va consolidar-se en l'administració pública i eclesiàstica, en l'ensenyament superior, en la literatura i la ciència, i en el procés de substitució del llatí com a vehicle de la cultura.

Planyem als qui no volen aprendre ni un mot de català

Avui, vull recollir una anècdota que li passar a en Ferran Soldevila (Barcelona, 1894-1971), que ben bé, podria ser actual. Diu així: 

"Recordo, una escena que vaig haver de suportar en un tren. Era en la línia de França. A Granollers entraren de sobte tres dones. S'assegueren davant meu en un dels múltiples compartiments formats pels seients d'un vagó llarg. Entraven molt decidides, en pla agressiu, especialment una d'elles, la de més edat. No va fer sinó seure davant meu -jo era la víctima escollida-, i sense més preàmbul, engegà:

-Eran unos ignorantes; ¡sostener que el catalán es un idioma, cuando no es más que un dialecto! Si sólo se trata de estar al corriente; pero no saben nada. ¡Son un hato de ignorantes!

Les altres dues, més joves, com si jo hagués insinuat la més lleu objecció, feien el paper de comparses, com volent posar pau i tallar l'escomesa. 

Dels altres compartiments, per darrera dels seients, alguns viatgers ja treien el cap, esperant potser oferir-se una discussió com aquella de la qual aquesta no devia ésser sinó una continuació o una exaltació. 

Però jo, tallant el meu primer impuls, que hauria estat de respondre un si és no és sarcàsticament a la impulsiva i improvisada filòloga, vaig reaccionar en sentit contrari. "Ja veuràs que aviat ho acabo", vaig pensar. I vaig reeixir a enfundar-me en un silenci impertèrrit i llunyà. "Tu ja assaboreixes per endavant l'escomesa que deus repetir sovint", pensava, "i ara et trobaràs que ni aconsegueixes la més lleu resposta, ni tan sols un gest de malhumor, que potser ja permetria el diàleg. Res: com si no existissis".

I, en efecte, el mètode va reeixir. Al cap d'un moment la iniciativa se li havia estroncat, i, no trobant cap possible diàleg, va refugiar-se també en el silenci, i això fins al punt que ni entre elles no van tenir esma de parlar. Jo vaig baixar aviat i la qüestió va restar així liquidada."

Planyem tots aquells que, vivint a Catalunya, tanquen les orelles a tot aprenentatge i no sols no volen aprendre un mot de català, sinó que encara se'n vanen. 

Cançó de les Formatjades

Placa commemorativa a Saint Augustine, instal·lada el 2008

Hi ha un fenòmen gairebé ignorat, esmentat per Joan Coromines, de la ciutat de Saint Augustine, en el centre de la Florida, una de les ciutats més antigues dels Estats Units, fundada en el segle XVIII per un grup de menorquins. La petita illa de català floridenc que s'hi formà, es van anomenar mahonese. En data del 1940, s'hi gravà un disc amb la cançó de les Formatjades per a la biblioteca del Congrés.

Banderes catalanes en una recent commemoració històrica a Saint Augustine

* http://www.vilaweb.cat/noticia/4128742/20130625/senyeres-commemoracions-historiques-ciutat-florida.html

Influència catalana sobre el vocabulari castellà

"La influència catalana sobre el vocabulari castellà va ésser avassalladora a l'Edat Mitjana", escriu Joan Coromines. "Sense entrar en detalls, puc acontentar-me amb afirmar, que una bona meitat del vocabulari nàutic castellà ve de Catalunya": no en degué ésser altra la causa que l'hegemonia de Catalunya en les coses de la mar. 

Mots com nao, buque, bajel, gobernalle, avante, timonel, zozobrar, velamen i molts altres, són mots d'origen català. Però no és això sols: com diu Coromines, "a través del castellà, molts d'aquests mots s'han estès després al portuguès i a molts altres idiomes". 

Una llista de catalanismes en altres camps del vocabulari castellà ha estat jutjada tan inacabable pel perfecte coneixedor que és de la matèria en Joan Coromines, que ha hagut de limitar-se a citar, a l'atzar de la memòria, només uns quants mots com ara: mercader, merceria, pila (munt de mercaderies), en orre, a granel (antiga mostra de la nostra expansió comercial); pelaire, frazada, vellori (mostra de l'expansió dels nostres teixits); disfrazar, cohete, naipe (exemple de la inventiva catalana en els jocs de divertiment). 

En les antigues colònies americanes, on també van acabar per instal·lar-se els catalans i on han continuat instal·lant-s'hi en gran nombre, el català ha influït també en el llenguatge, com no podia ésser altrament, especialment a Cuba i Puerto Rico, on són registrades entre altres, paraules com vegada,

alioli, bolanchera, caray, chinchín, devantal, encetar, faena, punta, sardinel o sardinet, etc.

Alguer, país català de Sardenya

Eduard Toda, un diplomàtic català, aleshores molt jove, va redescobrir l'Alguer.Ell va sorprendre tant els algueresos parlant la seva llengua, que el van prendre per un alguerès expatriat que tornava.

L'il·lustre patrici, a qui tant deu la restauració de Poblet, seguint de jove la carrera consular, havia estat destinat l'any 1886 a l'illa de Sardenya. Abans d'embarcar cap a Càller, Marià Aguiló li va recomanar que no deixés d'inquirir si, a la part occidental de l'illa, hi havia romanalles de les colònies de catalans establertes durant el segle XIV.

Al cap de poc temps d'haver-se establert a Càller, un capellà va presentar-se-li al consolat per ensenyar-li una moneda que duia, i va dir-li, si fa no fa:

- Fa temps que em van encolomar aquesta moneda. Ningú no me la vol, ningú no sap de quin país és. Ara, passant davant el vostre consolat, l'escut que hi teniu m'ha semblat el mateix que hi ha a la moneda. 

Es tractava d'un duro espanyol; en Toda, prenent la moneda, va donar al clergue una peça de cinc lires. Tot conversant, va preguntar-li si sabia algun indret de l'illa on encara es parlés català. El sacerdot li va respondre que a l'Alguer parlaven un dialecte que no semblava pas un dialecte sard. 

Eduard Toda va anar a l'Alguer. Allí va entrar en un hostal i va entaular-s'hi. L'hostalera, sol·lícita, li exposà el menú, on hi havia abundor de peixos. Deixant la llengua italiana en què es descabdellava la conversa, de sobte en Toda li digué en català:

-¿No tindríeu pas lluç?

En lloc de respondre, l'hostalera, tota sorpresa, va exclamar plena d'alegria:

- Ah, vós sou en Tal, fill de'n Qual, que se'n va anar a Itàlia per seguir la carrera militar.

- No -respongué en Toda-, jo no sóc aquest que dieu, ni tan sols sóc de l'Alguer.

-¿No? -va fer l'hostalera-. Llavors ¿com parleu alguerès?

- Sóc català, de Catalunya.

- Ah, ¿a Catalunya parleu alguerès?

* http://www.directe.cat/noticia/43742/empresaris-algueresos-etiquetaran-en-catala-per-obrir-se-mercat-a-catalunya

En quin moment comença la història de la llengua catalana

"El canvi del  llatí al català va ésser lent i gradual, gairebé imperceptible. Cap generació no tingué la sensació de parlar una llengua nova, diferent de la dels pares dels seus components. És, doncs, impossible de dir en quin moment comença la història de la llengua catalana. " Així, s'expressa Coromines; i aquest degué ésser el cas de totes les llengües romàniques. El català, com si fa no fa totes les altres, s'insinua en els documents llatins, de primer en mots escadussers, que es fan ja visibles en els del segle VIII, i que en el segle IX hi llisquen a vegades en frases senceres, i més encara en els segles X i XI, fins al punt que, com diu Coromines, "és impossible de no adonar-se que el llenguatge parlat d'aquell temps havia d'ésser essencialment el que coneixem per català.". 

A partir de mitjan segle XI, ja tenim nombrosos documents escrits en el nostre idioma; i del XII és el primer text literari conegut, unes homilies trobades per l'historiador Joaquim Miret i Sans a l'arxiu de la parròquia d'Organyà, a l'Alt Urgell. 

Probablement hi hagué textos literaris catalans més antics que s'han perdut. 

La llengua és l'essència mateixa d'un poble

La llengua és l'essència mateixa d'un poble, l'essència perceptible de la seva ànima, la sang del seu esperit. El poble que l'ha conservada, o que l'ha restaurada, encara que hagi perdut altres prerrogatives i atributs, per importants que siguin, té la possibilitat de recobrar-se íntegrament. Com va expressar un poeta català.

Poble que sa llengua cobra

es recobra a si mateix.

Joan Coromines, va definir, "El català, és una llengua romànica, resultat de l'evolució local del llatí parlat en el país en temps dels romans. Ocupa una posició central entre les llengües de la família romànica". Diguem que aquestes llengües són: el portuguès, el castellà, el català, l'occità, el francès, el romanx, l'italià i el romanès. "Innegablement", diu Coromines, "hi ha un grau de parentiu especial entre les tres llengües romàniques de la Península, portuguès, castellà i català; però cal advertir que el castellà sovint s'aparta dels altres dos, mentre portuguès i català romanen més semblants".

Mongetes amb botifarra

Mongetes amb botifarra

Des del pla a la muntanya

des del mar fins a ciutat,

les mongetes amb botifarra

molt de renom han guanyat;

no és un plat estrambòtic

són productes de la terra,

mongetes de la planúria

i botifarres de la serra;

s’ha perdut de la memòria,

ni llibre ni home vell

sap a que es deu la fal·lera

que tothom en sent per ell;

però no queda pas cap dubte

de que sa importància és tal,

gairebé d’ell es pot dir-ne

que n’és el plat nacional;

per fer feliç a un català

no crec que hi hagi millor,

que mongetes amb botifarra

i un porró de vi ben bo.-

Simó Granollers i Batlle