Planyem als qui no volen aprendre ni un mot de català

Avui, vull recollir una anècdota que li passar a en Ferran Soldevila (Barcelona, 1894-1971), que ben bé, podria ser actual. Diu així: 

"Recordo, una escena que vaig haver de suportar en un tren. Era en la línia de França. A Granollers entraren de sobte tres dones. S'assegueren davant meu en un dels múltiples compartiments formats pels seients d'un vagó llarg. Entraven molt decidides, en pla agressiu, especialment una d'elles, la de més edat. No va fer sinó seure davant meu -jo era la víctima escollida-, i sense més preàmbul, engegà:

-Eran unos ignorantes; ¡sostener que el catalán es un idioma, cuando no es más que un dialecto! Si sólo se trata de estar al corriente; pero no saben nada. ¡Son un hato de ignorantes!

Les altres dues, més joves, com si jo hagués insinuat la més lleu objecció, feien el paper de comparses, com volent posar pau i tallar l'escomesa. 

Dels altres compartiments, per darrera dels seients, alguns viatgers ja treien el cap, esperant potser oferir-se una discussió com aquella de la qual aquesta no devia ésser sinó una continuació o una exaltació. 

Però jo, tallant el meu primer impuls, que hauria estat de respondre un si és no és sarcàsticament a la impulsiva i improvisada filòloga, vaig reaccionar en sentit contrari. "Ja veuràs que aviat ho acabo", vaig pensar. I vaig reeixir a enfundar-me en un silenci impertèrrit i llunyà. "Tu ja assaboreixes per endavant l'escomesa que deus repetir sovint", pensava, "i ara et trobaràs que ni aconsegueixes la més lleu resposta, ni tan sols un gest de malhumor, que potser ja permetria el diàleg. Res: com si no existissis".

I, en efecte, el mètode va reeixir. Al cap d'un moment la iniciativa se li havia estroncat, i, no trobant cap possible diàleg, va refugiar-se també en el silenci, i això fins al punt que ni entre elles no van tenir esma de parlar. Jo vaig baixar aviat i la qüestió va restar així liquidada."

Planyem tots aquells que, vivint a Catalunya, tanquen les orelles a tot aprenentatge i no sols no volen aprendre un mot de català, sinó que encara se'n vanen. 

Idioma o dialecte?

Sembla que ja no hauria d'ésser plantejada aquesta qüestió. I per a moltes persones ja no serà necessari de plantejar-la. Però, malauradament, encara són nombroses les que per ignorància (i algunes també per malícia, perquè saben que molts catalans catalanes se senten vexats per un tal qualificatiu) parlen de dialecto catalán sense com va ni com ve.

En primer lloc, cal tenir en compte que han estat qualificats de dialectes llenguatges molt gloriosos, i que Homer escrivia en dialecte homèric i el Dant en dialecte toscà.

En segon lloc, els filòlegs, que són els homes de la ciència que s'ocupen de la ciència del llenguatge, no han qualificat mai de dialecte el català: hauran discutit si, com a llengua neo-llatina, cal incloure'l dins el grup de les llengües hispàniques amb el castellà i el portuguès, on en el grup de les llengües franco-provençals, amb la llengua d'Oc i el francès. 

En quin moment comença la història de la llengua catalana

"El canvi del  llatí al català va ésser lent i gradual, gairebé imperceptible. Cap generació no tingué la sensació de parlar una llengua nova, diferent de la dels pares dels seus components. És, doncs, impossible de dir en quin moment comença la història de la llengua catalana. " Així, s'expressa Coromines; i aquest degué ésser el cas de totes les llengües romàniques. El català, com si fa no fa totes les altres, s'insinua en els documents llatins, de primer en mots escadussers, que es fan ja visibles en els del segle VIII, i que en el segle IX hi llisquen a vegades en frases senceres, i més encara en els segles X i XI, fins al punt que, com diu Coromines, "és impossible de no adonar-se que el llenguatge parlat d'aquell temps havia d'ésser essencialment el que coneixem per català.". 

A partir de mitjan segle XI, ja tenim nombrosos documents escrits en el nostre idioma; i del XII és el primer text literari conegut, unes homilies trobades per l'historiador Joaquim Miret i Sans a l'arxiu de la parròquia d'Organyà, a l'Alt Urgell. 

Probablement hi hagué textos literaris catalans més antics que s'han perdut.