La llengua és l'essència mateixa d'un poble

La llengua és l'essència mateixa d'un poble, l'essència perceptible de la seva ànima, la sang del seu esperit. El poble que l'ha conservada, o que l'ha restaurada, encara que hagi perdut altres prerrogatives i atributs, per importants que siguin, té la possibilitat de recobrar-se íntegrament. Com va expressar un poeta català.

Poble que sa llengua cobra

es recobra a si mateix.

Joan Coromines, va definir, "El català, és una llengua romànica, resultat de l'evolució local del llatí parlat en el país en temps dels romans. Ocupa una posició central entre les llengües de la família romànica". Diguem que aquestes llengües són: el portuguès, el castellà, el català, l'occità, el francès, el romanx, l'italià i el romanès. "Innegablement", diu Coromines, "hi ha un grau de parentiu especial entre les tres llengües romàniques de la Península, portuguès, castellà i català; però cal advertir que el castellà sovint s'aparta dels altres dos, mentre portuguès i català romanen més semblants".

Amor a la pàtria

Cambrils

Aquest amor que sentim els catalans i les catalanes cap a la nostra terra, és un sentiment que com pretenen alguns, cal extirpar? un sentiment del què cal avergonyir-nos?

L'amor a la pàtria és un sentiment natural, com l'amor dels pares als fills. 

Si aquest sentiment de l'amor és essencial, perquè és una força essencial de la vida: estimar als teus fills, també l'amor a la pàtria ho ha de ser i ho ha de ser ara més que mai!!!

Amor a la pàtria sense agressivitat, sense odi cap a l'estranger, sense voracitat de domini, desconeixença i menyspreu cap als altres que estimen a la seva pròpia pàtria. 

Posseir un territori, privilegiat com el nostre és, per a un poble, com una benedicció de Déu. 

Prou que t'estimo, lleial Catalunya, 

per sobre totes les coses del món.

* Oda a la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau.

La terra

La terra és la base de l'edifici on s'assenta la vida d'un poble; n'és l'element més estable i permanent. Les seves gèneres neixen, viuen i moren damunt d'ella. Passen. Però ella resta, per rebre i nodrir les noves generacions, per afaiçonar-les i formar-les, per donar-los una de les condicions primeres de la seva comunitat i de la seva solidaritat: haver nascut en el mateix indret del món. La seva força és tan vigorosa, que fins i tot les gents que hi arriben, provinents d'altres terres, acaben per ésser-ne influïdes i adaptades, a vegades a desgrat d'elles mateixes; no cal dir els seus descendents, que ja no hi són estranys, ans en són fills.

* Manual d'història de Catalunya