En quin moment comença la història de la llengua catalana

"El canvi del  llatí al català va ésser lent i gradual, gairebé imperceptible. Cap generació no tingué la sensació de parlar una llengua nova, diferent de la dels pares dels seus components. És, doncs, impossible de dir en quin moment comença la història de la llengua catalana. " Així, s'expressa Coromines; i aquest degué ésser el cas de totes les llengües romàniques. El català, com si fa no fa totes les altres, s'insinua en els documents llatins, de primer en mots escadussers, que es fan ja visibles en els del segle VIII, i que en el segle IX hi llisquen a vegades en frases senceres, i més encara en els segles X i XI, fins al punt que, com diu Coromines, "és impossible de no adonar-se que el llenguatge parlat d'aquell temps havia d'ésser essencialment el que coneixem per català.". 

A partir de mitjan segle XI, ja tenim nombrosos documents escrits en el nostre idioma; i del XII és el primer text literari conegut, unes homilies trobades per l'historiador Joaquim Miret i Sans a l'arxiu de la parròquia d'Organyà, a l'Alt Urgell. 

Probablement hi hagué textos literaris catalans més antics que s'han perdut. 

Així s'ha fet un poble

Antoni Gaudí. Barcelona

Perdre una guerra, no vol pas dir perdre la raó de ser. Perdre una i mil guerres afegeix dolor però no erosiona la raó. El cas és que, passats i passat debatuts, som. 

Som una nació mancada de reconeixement oficial. De moment. Quantes evidències, però, han trigat anys i panys a obtenir el reconeixement! És qüestió, gairebé sempre, de mantenir pacientment l'autoafirmació. Ni que sigui en veu baixa. 

Passen reis; passen èpoques; passen modes; passen grans teories; passen lentes, milers de penúries; passen, també, les traïcions... i darrere de cada moment històric, petit o gran, aflora de nou la incombustible flama de la nostra raó col·lectiva. Mil·lenària raó cuita a foc molt i molt lent. Hores i més hores d'amassament comunitari, juxtaposant-se milions i milions de mans, en una llarga cursa de relleus inacabable. L'un a l'altre ens passem el mos de raó que coneixem i estimem. Sense dir-nos gran cosa. Així s'ha fet un poble. El nostre.

*  Jaume Rodri

Carnet de Nacionalitat Catalana

El carnet de nacionalitat catalana diu en el seu decàleg:

1.- Catalunya és la teva terra. Aquesta és la teva nació.

2.- La terra és sagrada. Traïdor qui gosi profanar-la.

3.- Llengua, història, comarques, ecologia, folklore, institucions i festes nacionals són el teu patrimoni: guarda'l gelosament i enriqueix-lo.

4.- No et venguis Catalunya, ni per partidisme, ni per diners, ni per cap mena de poder... ni per res.

5.- No matis ni atropellis en nom de cap consigna. No et deixis matar ni atropellar perquè sí.

6.- No regategis el dret de ser català a cap ciutadà. Tots els qui estimen la terra tenen dret a reclamar-la com a seva.

7.- No imposis a ningú la teva nacionalitat. Catalunya és terra de llibertat.

8.- No t'enlluernin aventures forasteres. Catalunya és el teu camp de treball. Això no et priva d'ésser solidari amb tots els homes i dones.

9.- No serveixis els enemics del teu poble. Són enemics de tots els pobles del món.

10.- Sigues crític: Catalunya no és la terra millor, és simplement la teva.

Pàtria catalana

Parc Güell (Barcelona)

Moltes vegades, caiem en la il·lusió que la majoria de catalanes-catalans, ja tenim la informació desitjable de coses que ens afecten. No obstant, aquest optimisme ens fa imaginar que tots coneixem la nostra Catalunya a la perfecció, la nostra llengua, la nostra història, literatura, economia,...  però després parlant pel carrer, o xarxes socials, internet... ens quedem confosos i admirats de la ignorància en què molts de nosaltres vivim, respecte del que som, el que hem estat i el que conseqüentment tenim dret a ser.

Aquest bloc neix, Pàtria catalana, per anar recopilant informacions, corregir, en la mesura possible, tanta inexacta i tendenciosa informació, i donar una informació exacta i clara del que cal saber de Catalunya.

Només em queda dir que hem de continuar mantenint-nos fidels al nostre esperit, aquell que ens fa actuar amb seny, la nostra virtut suprema. I que, NO permetem que ens deformin i ocultin la nostra història!