Himne a la nostra parla

Catalunya i València, 

Mallorca i Rosselló, 

les branques són d'un arbre 

que al món no té parió. 

Són d'una pàtria sola 

des de la creació. 

La  nostra parla és una 

i és un nostre braó. 

Tenim un mar que és nostre 

que el mar ningú ens el pren.

La terra, quina toia, 

avui i eternament! 

El sol ens besa l'ànima 

i ens fa la sang bullent. 

Primer surt per nosaltres, 

després se'n va a ponent. 

Nobles i grans com fórem 

el món ens hi veurà. 

Volem records d'enrera, 

més endavant marxar. 

On són les races lliures 

la nostra hi anirà 

i al poble que badalli, 

el nostre esclafarà. 

Germans de Catalunya, 

germans del Rosselló, 

de València i Mallorca, 

som terra de saó. 

Un temps amb sang regada, 

demà, no ho sabem, no! 

Cridem en nostra parla: 

Visca nostra nació.

Àngel Guimerà

Som...cosins germans

Visca Països Valencians!

Som... valencians. 

Som... catalans.

Som... som...

Que més dóna, si quan ens parlem, ens entenem a la perfecció. 

Superem antics recels, enfrontaments eixorcs.

Avui des de Pàtria Catalana, vull dedicar aquest post amb tot el meu afecte als meus cosins germans! 

Visca el País Valencià!!!

El tatuatge

En Pere Berenguera es va despertar de bon matí.

Tenia una idea clara ficada al cap: fer-se un tatuatge a l'esquena. Però no volia un tatuatge normal, sinó un de ben especial. En Pere s'havia enamorat de la Maria feia exactament un any i, ara, volia dur el nom de la seva estimada tatuat a l'esquena. Havia pensat en la frase que s'hi posaria durant tota la nit i, finalment, va decidir-se per "Maria, t'estimo". 

Tot convençut, en Pere va anar a l'establiment de tatuatges ben gros a l'esquena. L'encarregat li va preguntar què volia fers-s'hi i en Pere li va dir que volia un tatuatge amb la frase "Maria, t'estimo". (...)

Quan va acabar, en Pere va anar corrent a ca la Maria per ensenyar-li el tatuatge, però aquesta li va dir que no li agradava gens ni mica. En Pere va quedar sorprès.

- Per què no t'agrada? -li va preguntar.

- Perquè "t'estimu" s'escriu amb o i no amb u !-va respondre la Maria.

Dita del mes de gener

"Feina de gener no la canviïs per diner"

Recomana fer la feina una mateixa, i no encarregar-la a una altra persona, a qui li haurem de pagar.

La substitució del català pel castellà

La  substitució del català pel castellà, va ser lent i no va prendre veritable embranzida fins al regnat de Carles III quan, entre 1768 i 1772, van promulgar-se una sèrie de decrets que imposaven el castellà com a llengua en l’educació escolar i interferien en els afers mercantils ordenant que les cases de comerç, duguessin els comptes i els llibres en castellà.

D'aquesta manera, el 1768 es promulgava la Reial Cèdula d'Aranjuez, per la qual s'establia l'obligatorietat del castellà com a llengua en tots els nivells de l'ensenyament:

Finalmente, mando que la enseñanza de primeras Letras, Latinidad y Retórica se haga en lengua castellana generalmente, donde quiera que no se practique, cuidando de su cumplimiento las Audiencias y las Justicias respectivas, recomendándose también por mi, el consejo a los Diocesanos, Universidades, y Superiores Regulares para su exacta observancia, y diligencia en extender el idioma general de la Nación para su mayor armonía y enlace recíproco.

A partir del 1768, es va prohibir l'edició de llibres en català, tot i que va publicar-se algun sota llicència eclesial. A més, des del 1772, els llibres de contes també havien de realitzar-se obligatòriament en llengua castellana. En conseqüència, des de 1768 i fins la segona meitat del segle XIX, l'ús de la llengua castellana va consolidar-se en l'administració pública i eclesiàstica, en l'ensenyament superior, en la literatura i la ciència, i en el procés de substitució del llatí com a vehicle de la cultura.

La llengua catalana en el segle XVIII

Com és sabut, la repressió borbònica sobre Catalunya després de la desfeta de 1714, no només es va limitar al camp social i polític, sinó que va fer-se extensiva a la cultura i la llengua. D’aquesta manera, després de la derrota catalana es va dur a terme una repressió cívica, l’extinció d’antigues tradicions i costums i, sobretot, va realitzar-se una repressió cultural i lingüística amb un programa de progressiva introducció del castellà a les escoles. 
En aquest sentit, és evident que en el segle XVIII, la llengua catalana, va veure'es cada cop més reduïda a l'esfera familiar, tot distanciant-se de la cultura i la literatura superiors.
La llengua constituïa un tret significatiu de la personalitat nacional i, com a tal, un obstacle per a la dominació del país per les noves autoritats borbòniques. Per exemple, en una instrucció de 1716 dirigida als corregidor, José Rodrigo Villalpando, fiscal del Consell de Castella, recomenava que els judicis, l'ensenyament i l'educació religiosa es fessin exclusivament en llengua castellana:

La importancia de hacer uniforme la lengua se ha reconocido siempre por grande y es una señal de dominación o superioridad de los príncipes o naciones […]. Pero como a cada nación parece que señaló la naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y necesita tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la nación, como el de los catalanes, es tenaz, altivo y amante de las cosas de su país.

100 anys de la Diada de la Llengua Catalana

L'1 de gener, s'ha complert el primer centenari, de la primera edició de la Diada de la Llengua Catalana (1.1.1916), en defensa i reconeixement de l'ús del català a Catalunya. La primera gran mobilització per a la normalització social de la llengua catalana.

La iniciativa va partir del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), com a resposta a la campanya contra la normalització lingüística de la Mancomunitat de Catalunya i, en concret, com a mostra de rebuig al discurs anticatalanista del senador Antonio Royo.

L'any 1915, es va produir un incident en un tràmit judicial a l'Audiència. L'advocat de l'Estat es va negar a tramitar el recurs al·legant la presència de documents redactats en llengua catalana.

El senador per Valladolid, Antonio Royo Villanova, se'n va fer ressò d'aquest cas i va denunciar el fet que la Diputació de Barcelona redactés en català, els expedients administratius de caràcter oficial.

A la sessió del 22 de novembre, d'aquell any, Royo va plantejar la qüestió, tot adreçant-se al ministre de Governació:

"¿Conoce S.S. la práctica seguida en la Diputación provincial de Barcelona, práctica que por lo continuada ha llegado a convertirse en corruptela, de redactar los expedientes administrativos en idioma catalán?

El discurs de Royo, va ser una arenga contra Catalunya i contra la llengua catalana. En un escrit anterior, Royo, ja havia presentat la llengua com l'aspecte més greu del "problema catalán" i va arribar a dir que "el catalán se expresa siempre en su idioma, sólo para molestarnos".

Miquel Duran, en un article titulat "Diada de la Llengua", acaba amb aquestes paraules:

"La nostra festa pot considerar-se com el primer acte públic fet a Mallorca, adressat a homenatjar la Llengua Catalana, i d'això n'estam orgullosos, això ens dóna coratge per cultivar cada dia més la llengua materna i publicar nostro periodiquet, que amb un nom o altra, ja mereix per la seva edat, anar vestit de llarg, per entrar a una joventut plena d'energies i de nobles afanys. Tot sia per bé de la Llengua Catalana i de la Mare Pàtria".

Una efemèride com aquesta, mereix ser recordada.