La moneda independent

Moneda de cinc rals de procedència desconeguda. Del Museu Episcopal de Vic

El Museu Episcopal de Vic, exposa una peça de plata de cinc rals, prova de la moneda que va encunyar la Catalunya independent del 1641. Durant la Guerra dels Segadors (1640-1652) es van produir canvis significatius en la moneda catalana, que reflecteixen l'evolució del conflicte. 

L'any 1641 Catalunya, es va declarar independent, cosa que queda reflectit en l'anvers de les monedes.

Segons exposa el Museu vigatà, les necessitats generades per la guerra van provocar que diverses poblacions, obrissin tallers monetaris, que van encunyar seguint el model de Barcelona, però posant al revers el nom, i de vegades l'escut de la ciutat emissora. Una d'aquestes poblacions va ser Vic, que va fer gravar el seu escut i el nom de la ciutat. 

L'escut de la ciutat de Vic, encunyat al revers de la moneda. Foto: Museu Episcopal de Vic

Himne a la nostra parla

Catalunya i València, 

Mallorca i Rosselló, 

les branques són d'un arbre 

que al món no té parió. 

Són d'una pàtria sola 

des de la creació. 

La  nostra parla és una 

i és un nostre braó. 

Tenim un mar que és nostre 

que el mar ningú ens el pren.

La terra, quina toia, 

avui i eternament! 

El sol ens besa l'ànima 

i ens fa la sang bullent. 

Primer surt per nosaltres, 

després se'n va a ponent. 

Nobles i grans com fórem 

el món ens hi veurà. 

Volem records d'enrera, 

més endavant marxar. 

On són les races lliures 

la nostra hi anirà 

i al poble que badalli, 

el nostre esclafarà. 

Germans de Catalunya, 

germans del Rosselló, 

de València i Mallorca, 

som terra de saó. 

Un temps amb sang regada, 

demà, no ho sabem, no! 

Cridem en nostra parla: 

Visca nostra nació.

Àngel Guimerà

La llengua catalana en el segle XVIII

Com és sabut, la repressió borbònica sobre Catalunya després de la desfeta de 1714, no només es va limitar al camp social i polític, sinó que va fer-se extensiva a la cultura i la llengua. D’aquesta manera, després de la derrota catalana es va dur a terme una repressió cívica, l’extinció d’antigues tradicions i costums i, sobretot, va realitzar-se una repressió cultural i lingüística amb un programa de progressiva introducció del castellà a les escoles. 
En aquest sentit, és evident que en el segle XVIII, la llengua catalana, va veure'es cada cop més reduïda a l'esfera familiar, tot distanciant-se de la cultura i la literatura superiors.
La llengua constituïa un tret significatiu de la personalitat nacional i, com a tal, un obstacle per a la dominació del país per les noves autoritats borbòniques. Per exemple, en una instrucció de 1716 dirigida als corregidor, José Rodrigo Villalpando, fiscal del Consell de Castella, recomenava que els judicis, l'ensenyament i l'educació religiosa es fessin exclusivament en llengua castellana:

La importancia de hacer uniforme la lengua se ha reconocido siempre por grande y es una señal de dominación o superioridad de los príncipes o naciones […]. Pero como a cada nación parece que señaló la naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y necesita tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la nación, como el de los catalanes, es tenaz, altivo y amante de las cosas de su país.

Mare de Déu de Montserrat

La Mare de Déu de Montserrat, coneguda popularment com la Moreneta, és la patrona de Catalunya. Situada al monestir de Montserrat, és un símbol per a Catalunya i s'ha convertit en un punt de pelegrinatge per a creients i de visita obligada pels turistes. 

L'11 de setembre de 1881, el papa Lleó XIII va declarar la Mare de Déu de Montserrat com a patrona oficial de Catalunya. Se li concedí el privilegi de tenir missa i oficis propis. La seva festivitat, és avui, dia 27 d'abril.

A altres llocs dels Països Catalans, hi ha altres Verges negres, conegudes d'aquesta manera, com la Mare de Déu de Lluc (Patrona de Mallorca).

Planyem als qui no volen aprendre ni un mot de català

Avui, vull recollir una anècdota que li passar a en Ferran Soldevila (Barcelona, 1894-1971), que ben bé, podria ser actual. Diu així: 

"Recordo, una escena que vaig haver de suportar en un tren. Era en la línia de França. A Granollers entraren de sobte tres dones. S'assegueren davant meu en un dels múltiples compartiments formats pels seients d'un vagó llarg. Entraven molt decidides, en pla agressiu, especialment una d'elles, la de més edat. No va fer sinó seure davant meu -jo era la víctima escollida-, i sense més preàmbul, engegà:

-Eran unos ignorantes; ¡sostener que el catalán es un idioma, cuando no es más que un dialecto! Si sólo se trata de estar al corriente; pero no saben nada. ¡Son un hato de ignorantes!

Les altres dues, més joves, com si jo hagués insinuat la més lleu objecció, feien el paper de comparses, com volent posar pau i tallar l'escomesa. 

Dels altres compartiments, per darrera dels seients, alguns viatgers ja treien el cap, esperant potser oferir-se una discussió com aquella de la qual aquesta no devia ésser sinó una continuació o una exaltació. 

Però jo, tallant el meu primer impuls, que hauria estat de respondre un si és no és sarcàsticament a la impulsiva i improvisada filòloga, vaig reaccionar en sentit contrari. "Ja veuràs que aviat ho acabo", vaig pensar. I vaig reeixir a enfundar-me en un silenci impertèrrit i llunyà. "Tu ja assaboreixes per endavant l'escomesa que deus repetir sovint", pensava, "i ara et trobaràs que ni aconsegueixes la més lleu resposta, ni tan sols un gest de malhumor, que potser ja permetria el diàleg. Res: com si no existissis".

I, en efecte, el mètode va reeixir. Al cap d'un moment la iniciativa se li havia estroncat, i, no trobant cap possible diàleg, va refugiar-se també en el silenci, i això fins al punt que ni entre elles no van tenir esma de parlar. Jo vaig baixar aviat i la qüestió va restar així liquidada."

Planyem tots aquells que, vivint a Catalunya, tanquen les orelles a tot aprenentatge i no sols no volen aprendre un mot de català, sinó que encara se'n vanen. 

Influència catalana sobre el vocabulari castellà

"La influència catalana sobre el vocabulari castellà va ésser avassalladora a l'Edat Mitjana", escriu Joan Coromines. "Sense entrar en detalls, puc acontentar-me amb afirmar, que una bona meitat del vocabulari nàutic castellà ve de Catalunya": no en degué ésser altra la causa que l'hegemonia de Catalunya en les coses de la mar. 

Mots com nao, buque, bajel, gobernalle, avante, timonel, zozobrar, velamen i molts altres, són mots d'origen català. Però no és això sols: com diu Coromines, "a través del castellà, molts d'aquests mots s'han estès després al portuguès i a molts altres idiomes". 

Una llista de catalanismes en altres camps del vocabulari castellà ha estat jutjada tan inacabable pel perfecte coneixedor que és de la matèria en Joan Coromines, que ha hagut de limitar-se a citar, a l'atzar de la memòria, només uns quants mots com ara: mercader, merceria, pila (munt de mercaderies), en orre, a granel (antiga mostra de la nostra expansió comercial); pelaire, frazada, vellori (mostra de l'expansió dels nostres teixits); disfrazar, cohete, naipe (exemple de la inventiva catalana en els jocs de divertiment). 

En les antigues colònies americanes, on també van acabar per instal·lar-se els catalans i on han continuat instal·lant-s'hi en gran nombre, el català ha influït també en el llenguatge, com no podia ésser altrament, especialment a Cuba i Puerto Rico, on són registrades entre altres, paraules com vegada,

alioli, bolanchera, caray, chinchín, devantal, encetar, faena, punta, sardinel o sardinet, etc.

Alguer, país català de Sardenya

Eduard Toda, un diplomàtic català, aleshores molt jove, va redescobrir l'Alguer.Ell va sorprendre tant els algueresos parlant la seva llengua, que el van prendre per un alguerès expatriat que tornava.

L'il·lustre patrici, a qui tant deu la restauració de Poblet, seguint de jove la carrera consular, havia estat destinat l'any 1886 a l'illa de Sardenya. Abans d'embarcar cap a Càller, Marià Aguiló li va recomanar que no deixés d'inquirir si, a la part occidental de l'illa, hi havia romanalles de les colònies de catalans establertes durant el segle XIV.

Al cap de poc temps d'haver-se establert a Càller, un capellà va presentar-se-li al consolat per ensenyar-li una moneda que duia, i va dir-li, si fa no fa:

- Fa temps que em van encolomar aquesta moneda. Ningú no me la vol, ningú no sap de quin país és. Ara, passant davant el vostre consolat, l'escut que hi teniu m'ha semblat el mateix que hi ha a la moneda. 

Es tractava d'un duro espanyol; en Toda, prenent la moneda, va donar al clergue una peça de cinc lires. Tot conversant, va preguntar-li si sabia algun indret de l'illa on encara es parlés català. El sacerdot li va respondre que a l'Alguer parlaven un dialecte que no semblava pas un dialecte sard. 

Eduard Toda va anar a l'Alguer. Allí va entrar en un hostal i va entaular-s'hi. L'hostalera, sol·lícita, li exposà el menú, on hi havia abundor de peixos. Deixant la llengua italiana en què es descabdellava la conversa, de sobte en Toda li digué en català:

-¿No tindríeu pas lluç?

En lloc de respondre, l'hostalera, tota sorpresa, va exclamar plena d'alegria:

- Ah, vós sou en Tal, fill de'n Qual, que se'n va anar a Itàlia per seguir la carrera militar.

- No -respongué en Toda-, jo no sóc aquest que dieu, ni tan sols sóc de l'Alguer.

-¿No? -va fer l'hostalera-. Llavors ¿com parleu alguerès?

- Sóc català, de Catalunya.

- Ah, ¿a Catalunya parleu alguerès?

* http://www.directe.cat/noticia/43742/empresaris-algueresos-etiquetaran-en-catala-per-obrir-se-mercat-a-catalunya

Els primers indicis de poblament a Catalunya

Els primers indicis de poblament a Catalunya es remunten a 1.200.000 anys i són representats per una indústria primitiva. Però la primera troballa anatòmica té tan sols 450.000 anys d’antiguitat. Va ser descoberta a la Cova de l’Aragó (Talteüll, Rosselló). Es tracta de les restes del crani d’un individu jove corresponent als preneandertals, grup al qual també pertany la mandíbula trobada a Banyoles i que data de fa 100.000 anys.

L’Aplec de Sardanes

Sardana voladora

N’és la nostra dansa

l’alè de la terra,

més viva que l’aire

que el mar i que el vent

i tot Catalunya

respira com ella

i se’n fan ballades

a on hi cap tothom.

Per totes les viles

pobles i masies,

jovent i mainada

ja tendres o vells

esperen ansiosos

el torn de diada

que uneix la contrada

al crit de l’aplec.

Tots els anys com a premi

una d’eixes viles

vesteix de pubilla

el més gran honor

ser-ne la regina

de la nostra dansa

i en la gran rotllana

unir-nos a tots.

L’aplec és el símbol

de l’ànsia d’un poble

que viu i treballa

donant-se les mans,

l’aplec és l’anhel

d’arrel i fermesa

d’una raça noble

que mai morirà.-

* Simó Granollers i Batlle.

Aumento del independentismo

* Per Montse Francini ‎a CATALANS BOCABADATS (facebook)

El aumento del independentismo en Catalunya no es casual ni tampoco responde a una serie de circunstancias difíciles de explicar.

Mientras el independentismo catalán de principios de los 80 y de los 90, pese a ser portador de la actual llama, respondía en muchos casos a cuestiones identitarias, que en algunos casos imposibilitaba una mayor aglutinación; podemos decir que a día de hoy se puede constatar con soltura a equivocarnos que el independentismo catalán del siglo XXI es transversal, plural, cívico y sobre todo democrático, por ello no deja de aumentar. El independentismo catalán crece porque las razones para apostar por un nuevo estado, son muchas y muy diversas; la cuestión económica, la supervivencia cultural, la profundización a nivel democrático, el derecho inalienable que tienen los pueblos a decidir su futuro, las cuestiones históricas, los agravios comparativos con España, la voluntad de vivir mejor, etc.

Por ello el abanico de razones son numerosas y porque la actitud del estado español hacia Catalunya no ha hecho nada más que contribuir y aumentar la desafección de los catalanes hacia a la España monolingüe y centralista. Por contra, el españolismo o unionismo en Catalunya sólo responde a día de hoy a puras razones identitarias, pero más allá de estas razones no se expone ningún argumento que justifique la actual dependencia de Catalunya con España. Y aquí, pese a que el discurso economista no entusiasme a ciertos colectivos independentistas, es donde podemos tejer complicidad con ciertos sectores de la sociedad catalana que hasta ahora no mostraban demasiadas simpatías hacia el independentismo. Al final, no sólo la situación cultural muestra el espíritu colonialista de España con Catalunya, el aspecto económico diría que es donde actualmente se visualiza de manera clara y rotunda la política colonial que fomenta la España constitucional respecto a Catalunya.

Porque si dejamos las razones identitarias a un lado y nos centramos en el día a día, ¿quién puede defender el espolio que padecemos todos los catalanes, independientemente de si se sienten españoles o catalanes?

¿Quién puede defender por razones identitarias que España robe a Catalunya 60 millones de euros al día a partir del déficit fiscal?

¿Quién puede defender que los estudiantes catalanes reciban sólo el 5% de todas las becas del estado y los estudiantes de Madrid reciban el 58%?

¿Quién no querría ver aumentada por meras cuestiones identitarias la renta per cápita anual de los catalanes en unos 2.400¤ al año si tuviésemos seguridad social propia?

¿Quién puede defender que el "Ministerio de Cultura" haga un gasto anual por cada español de 47¤ y por cada catalán sólo de 5¤?

¿Quién querría viajar por puras cuestiones identitarias con el 40% de los trenes construidos por el estado durante la década de los 70 que se consideraron obsoletos y que aún circulan por Catalunya, mientras que Madrid sólo tiene el 4%?

¿Quién no querría ver a su país 7 veces más rico como dijo el Premio Nobel de Economía Aplicada en la UB el pasado mes de mayo?

¿Quién puede defender por causas simplemente identitarias que 1 de cada 3 años el Ministerio de Fomento no invierta nada de nada en Catalunya?

¿Quién quiere, pese a ser catalán y sentirse español, que cada año nos roben 20.000.000.000 de euros (11% del PIB), siendo así la región del mundo que sufre más déficit por parte de su gobierno? ¿Realmente sentirse español en Catalunya compensa eso?

Como residente en Catalunya, ¿quién puede tolerar, por cuestiones identitarias, que por cada 12,7 millones de euros que se invierten en medio-ambiente en el aeropuerto de el Prat, se inviertan 300 millones al de Barajas?

Por muy españolista que uno sea en Catalunya ¿Se puede defender que entre 1985 y 2005 sólo se hayan construido en Catalunya 20km de autovías mientras que en Madrid se hagan cerca de 900 en idéntico periodo?

Por motivos identitarios ¿Se puede aceptar y no protestar cuando en Catalunya sólo se invierte un promedio del 12% del PIB español anual pese a aportar el 22% del mismo PIB español?

¿Realmente las razones identitarias compensan el agravio que hemos sufrido por ejemplo con el AVE? EN Catalunya, por el AVE, el gobierno invirtió 316¤ por catalán, pero en el mismo año invirtió 1.198¤ por andaluz, 894¤ por madrileño, 574¤ por aragonés y 407¤ por castellanomanchego.

¿Justifica el sentimiento de identidad pagar peajes y más peajes?

Es preciso ser estúpido para defender la dependencia de Catalunya con España cuando nosotros los catalanes, independientemente de si nos sentimos españoles o catalanes, si vamos con la roja o no, estamos perdiendo la oportunidad de vivir mejor. Estamos perdiendo la oportunidad de dar un futuro mejor a nuestros hijos por una cuestión identitaria y si uno se para a pensar fríamente llega a la conclusión que nadie no podría llegar en tolerar por una cuestión identitaria tal contradicción. ¿Aquellos que son tan identitarios aceptarían sufrir un agravio al revés?

España es un mal negocio a nivel cultural pero sobre todo a nivel económico, y lo es porque tratar a Catalunya como una colonia forma parte del su leitmotiv nacional.

* Per Montse Francini ‎a CATALANS BOCABADATS (facebook)

Carnet de Nacionalitat Catalana

El carnet de nacionalitat catalana diu en el seu decàleg:

1.- Catalunya és la teva terra. Aquesta és la teva nació.

2.- La terra és sagrada. Traïdor qui gosi profanar-la.

3.- Llengua, història, comarques, ecologia, folklore, institucions i festes nacionals són el teu patrimoni: guarda'l gelosament i enriqueix-lo.

4.- No et venguis Catalunya, ni per partidisme, ni per diners, ni per cap mena de poder... ni per res.

5.- No matis ni atropellis en nom de cap consigna. No et deixis matar ni atropellar perquè sí.

6.- No regategis el dret de ser català a cap ciutadà. Tots els qui estimen la terra tenen dret a reclamar-la com a seva.

7.- No imposis a ningú la teva nacionalitat. Catalunya és terra de llibertat.

8.- No t'enlluernin aventures forasteres. Catalunya és el teu camp de treball. Això no et priva d'ésser solidari amb tots els homes i dones.

9.- No serveixis els enemics del teu poble. Són enemics de tots els pobles del món.

10.- Sigues crític: Catalunya no és la terra millor, és simplement la teva.

Amor a la pàtria

Cambrils

Aquest amor que sentim els catalans i les catalanes cap a la nostra terra, és un sentiment que com pretenen alguns, cal extirpar? un sentiment del què cal avergonyir-nos?

L'amor a la pàtria és un sentiment natural, com l'amor dels pares als fills. 

Si aquest sentiment de l'amor és essencial, perquè és una força essencial de la vida: estimar als teus fills, també l'amor a la pàtria ho ha de ser i ho ha de ser ara més que mai!!!

Amor a la pàtria sense agressivitat, sense odi cap a l'estranger, sense voracitat de domini, desconeixença i menyspreu cap als altres que estimen a la seva pròpia pàtria. 

Posseir un territori, privilegiat com el nostre és, per a un poble, com una benedicció de Déu. 

Prou que t'estimo, lleial Catalunya, 

per sobre totes les coses del món.

* Oda a la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau.

T'estimo Catalunya

T'estimo Catalunya

T’estimo Catalunya

Bressol dels meus avis,
dels pares, fills i néts,
jo t’estimo!

Llindar d’il·lusions noves,
i d’esperances futures,
jo t’estimo!

Qui podrà del que és tangent
desviar-ne el meu anhel,
si jo t’estimo!

Tant et vull que a pesar meu
lluny de tu res té sentit,
doncs jo t’estimo!

T’estimo tant que si pensara
amb l’etern descans en altre sòl,
jo em moriria!.-

Simó Granollers i Batlle

Pàtria catalana

Parc Güell (Barcelona)

Moltes vegades, caiem en la il·lusió que la majoria de catalanes-catalans, ja tenim la informació desitjable de coses que ens afecten. No obstant, aquest optimisme ens fa imaginar que tots coneixem la nostra Catalunya a la perfecció, la nostra llengua, la nostra història, literatura, economia,...  però després parlant pel carrer, o xarxes socials, internet... ens quedem confosos i admirats de la ignorància en què molts de nosaltres vivim, respecte del que som, el que hem estat i el que conseqüentment tenim dret a ser.

Aquest bloc neix, Pàtria catalana, per anar recopilant informacions, corregir, en la mesura possible, tanta inexacta i tendenciosa informació, i donar una informació exacta i clara del que cal saber de Catalunya.

Només em queda dir que hem de continuar mantenint-nos fidels al nostre esperit, aquell que ens fa actuar amb seny, la nostra virtut suprema. I que, NO permetem que ens deformin i ocultin la nostra història!