La llengua catalana en el segle XVIII

Com és sabut, la repressió borbònica sobre Catalunya després de la desfeta de 1714, no només es va limitar al camp social i polític, sinó que va fer-se extensiva a la cultura i la llengua. D’aquesta manera, després de la derrota catalana es va dur a terme una repressió cívica, l’extinció d’antigues tradicions i costums i, sobretot, va realitzar-se una repressió cultural i lingüística amb un programa de progressiva introducció del castellà a les escoles. 
En aquest sentit, és evident que en el segle XVIII, la llengua catalana, va veure'es cada cop més reduïda a l'esfera familiar, tot distanciant-se de la cultura i la literatura superiors.
La llengua constituïa un tret significatiu de la personalitat nacional i, com a tal, un obstacle per a la dominació del país per les noves autoritats borbòniques. Per exemple, en una instrucció de 1716 dirigida als corregidor, José Rodrigo Villalpando, fiscal del Consell de Castella, recomenava que els judicis, l'ensenyament i l'educació religiosa es fessin exclusivament en llengua castellana:

La importancia de hacer uniforme la lengua se ha reconocido siempre por grande y es una señal de dominación o superioridad de los príncipes o naciones […]. Pero como a cada nación parece que señaló la naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y necesita tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la nación, como el de los catalanes, es tenaz, altivo y amante de las cosas de su país.

Feliç dia de la mona

Durant els dies previs a la Setmana Santa, les pastisseries catalanes exhibeixen un espectacle ben deliciós i original: pastissos i figures de xocolata, algunes amb tanta complexitat i detall que podem parlar fins i tot, de veritables obres d'art. Aquesta tradició típicament catalana i valenciana, es coneix com "La Mona". 

La tradició catòlica mana que el padrí regala la mona al seu fillol o fillola, el Diumenge de Pasqua, encara que el dia que es menja és el Dilluns de Pasqua, que aquí a Catalunya és festiu. Aleshores les famílies es reuneixen per menjar la Mona per postres.

Menorquins d'Algèria

Des del segle passat fins a la descolonització recent havien format un nucli idiomàtic, no pas petit, sinó força extens, ensems amb valencians i amb catalans del Principat. 

El diari francès Le Constitutionnel, de juliol de 1857, on es parlava de la colonització francesa d'Algèria. I que, la Revista de Menorca (abril, de 1923), havia reproduït fragmentàriament, duien per títol Les villages mahonnais, es referien principalment al vilatge de Fort-de-l'Eau, on els balears formaven, el 1857, l'element únic de la població. 

S'hi considerava aquesta colònia, que havia estat fundada set anys abans, com el prototipus i l'obra mestra de les viles maoneses, i per això s'hi estudiaven les característiques de la vila i dels habitants amb una certa extensió. Aquells colons menorquins havien convertit en set anys un tros de terra quasi desèrtica en un dels indrets més flòrids de la província de l'Alger.

"És impossible" -deia l'esmentat article de Le Constitutionnel- "de recórrer aquestes cases, aquestes poblacions, aquests conreus, sense sentir-se penetrat d'un sentiment de profunda simpatia i fins de viva admiració envers aquesta raça porfidiosa i valenta, que es recomana per les qualitats més eminents: l'amor al treball, la sobrietat, el culte de la família, l'instint profundament religiós".

El juny del 1923, Ferran Soldevila, en l'article de La Publicitat va publicar afegint al fragment:

"L'exquisida netedat i el confort dels interiors; la resistència en el treball, la similitud del cel de Menorca amb el d'Algèria, que els permet d'aclimatar-se fàcilment; la fecunditat dels matrimonis; el deler de guany; l'assistència mutual, són altres belles qualitats que assenyala detingudament en els maonesos-algerians l'articulista Henri Couvain i que fan d'ells uns colons d'élite".

Idioma o dialecte?

Sembla que ja no hauria d'ésser plantejada aquesta qüestió. I per a moltes persones ja no serà necessari de plantejar-la. Però, malauradament, encara són nombroses les que per ignorància (i algunes també per malícia, perquè saben que molts catalans catalanes se senten vexats per un tal qualificatiu) parlen de dialecto catalán sense com va ni com ve.

En primer lloc, cal tenir en compte que han estat qualificats de dialectes llenguatges molt gloriosos, i que Homer escrivia en dialecte homèric i el Dant en dialecte toscà.

En segon lloc, els filòlegs, que són els homes de la ciència que s'ocupen de la ciència del llenguatge, no han qualificat mai de dialecte el català: hauran discutit si, com a llengua neo-llatina, cal incloure'l dins el grup de les llengües hispàniques amb el castellà i el portuguès, on en el grup de les llengües franco-provençals, amb la llengua d'Oc i el francès. 

Llibertat

Montjuïc. Barcelona

La llibertat, per tendència natural, refusa les parcel·lacions. Tendeix al tot o al no-res. És per això que els invasors no acaben d'entendre que mai en tinguem prou i que quan ens donen fins aquí volem fins allà. I sempre més enllà.

I és que la llibertat ni es pot concedir, ni és a la venda, ni caduca. Es pot, això sí, i mala experiència en tenim els catalans i les catalanes, constrènyer, combatre, embrutar, escarnir i arrabassar. Però, a dreta llei, són accions de força, de coacció, que no militen en el camp de la raó. 

A l'invasor li queda, per anar entretenint la seva follia, bombardejar Barcelona cada cinquanta anys i preparar els canons per als propers cinquanta. Galdosa feina política, com hi ha món!

* Jaume Rodri

Amor a la pàtria

Cambrils

Aquest amor que sentim els catalans i les catalanes cap a la nostra terra, és un sentiment que com pretenen alguns, cal extirpar? un sentiment del què cal avergonyir-nos?

L'amor a la pàtria és un sentiment natural, com l'amor dels pares als fills. 

Si aquest sentiment de l'amor és essencial, perquè és una força essencial de la vida: estimar als teus fills, també l'amor a la pàtria ho ha de ser i ho ha de ser ara més que mai!!!

Amor a la pàtria sense agressivitat, sense odi cap a l'estranger, sense voracitat de domini, desconeixença i menyspreu cap als altres que estimen a la seva pròpia pàtria. 

Posseir un territori, privilegiat com el nostre és, per a un poble, com una benedicció de Déu. 

Prou que t'estimo, lleial Catalunya, 

per sobre totes les coses del món.

* Oda a la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau.

Pàtria catalana

Parc Güell (Barcelona)

Moltes vegades, caiem en la il·lusió que la majoria de catalanes-catalans, ja tenim la informació desitjable de coses que ens afecten. No obstant, aquest optimisme ens fa imaginar que tots coneixem la nostra Catalunya a la perfecció, la nostra llengua, la nostra història, literatura, economia,...  però després parlant pel carrer, o xarxes socials, internet... ens quedem confosos i admirats de la ignorància en què molts de nosaltres vivim, respecte del que som, el que hem estat i el que conseqüentment tenim dret a ser.

Aquest bloc neix, Pàtria catalana, per anar recopilant informacions, corregir, en la mesura possible, tanta inexacta i tendenciosa informació, i donar una informació exacta i clara del que cal saber de Catalunya.

Només em queda dir que hem de continuar mantenint-nos fidels al nostre esperit, aquell que ens fa actuar amb seny, la nostra virtut suprema. I que, NO permetem que ens deformin i ocultin la nostra història!