Actituds de l'emigrant, a un país estranger, per millorar la convivència

Tota persona que emigra a un país estranger es veu obligada a prendre algunes noves actituds en relació amb aquest país per simple imperatiu de convivència. 

Fonamentalment, s'hi poden distingir tres passos consecutius: 

1. Incorporar-s'hi: Això vol dir que ha de veure amb simpatia tota aquella varietat de "coses noves i estranyes". El que no pot fer és indignar-se davant la sorpresa de tota "novetat" amb la qual topa: llengua, costums, festes, etc. Els indígenes són a casa seva. No se'ls pot fer canviar, encara que aquest, pensi que el que ell porta sigui molt millor.
2. Integrar-s'hi: Això vol dir no tan sols afegir a aquella nova societat un cos material estrany, el seu. Cal que tot el jo formi part d'aquella societat, com un ciutadà més. Sense diferenciar-se del conjunt. És a dir, treballar com tothom, donar-se d'alta en algun sindicat, formar part d'alguna associació les finalitats de la qual ell també sent seves, celebrar les festes pròpies o els costums del país que l'ha acollit, i aprendre'n la llengua i parlar-la amb els indígenes. Que en tot el que és visible no el puguin distingir com a estrany o foraster, allà on viu, com a nova i definitiva residència. 
3. Assimilar-s'hi: Això vol dir que la persona immigrant queda tan absorbida pel nou clima vital d'aquest país que fins i tot arriba a oblidar la seva pàtria i la seva cultura i passar realment, i interiorment, a ser un membre més de la comunitat. Aquest pas, per principi, no es pot recomanar i encara menys exigir. Seria antinatural. L'immigrant és bo que mantingui el seu amor a la seva pàtria i enyori els records de la seva infantesa i joventut del seu poble. És bo que en família mantingui la cultura del seu país i que amb altres immigrants es trobin per cultivar-la, i, si hi ha capacitat, es faci alguna aportació d'interès del seu país d'origen. L'assimilació l'hauran de fer, si volen, els fills o filles, o els néts o nétes dels immigrants, que ja han nascut al país en el qual els seus pares s'integraren. 

Tenir clars aquests tres passos fonamentals ens pot ajudar a conviure.

Mare de Déu de Montserrat

La Mare de Déu de Montserrat, coneguda popularment com la Moreneta, és la patrona de Catalunya. Situada al monestir de Montserrat, és un símbol per a Catalunya i s'ha convertit en un punt de pelegrinatge per a creients i de visita obligada pels turistes. 

L'11 de setembre de 1881, el papa Lleó XIII va declarar la Mare de Déu de Montserrat com a patrona oficial de Catalunya. Se li concedí el privilegi de tenir missa i oficis propis. La seva festivitat, és avui, dia 27 d'abril.

A altres llocs dels Països Catalans, hi ha altres Verges negres, conegudes d'aquesta manera, com la Mare de Déu de Lluc (Patrona de Mallorca).

Sant Jordi

El cavaller de la rosa

Sant Jordi fou cavaller
d’una època encantada,
en fou sant i fou guerrer
i matà al drac o l’aranya;
Europa lo viu passar
en un blanc cavall muntava,
amb una espasa a una mà
a l’altre rosa encarnada;
ell en el nom del Senyor
a tort i a dret batejava
i als desvalguts amb amor
socorria i emparava;
a les donzelles del drac,
que el dimoni s’hi encarnava,
amb la força del seu braç
honor i vida salvava.

Com homenatge flagrant
a la dona enamorada,
present l’hi fa són galant
de Sant Jordi en la diada,
d’amor pur i de tendresa
amb la flor, la més formosa,
simbolitzant la puresa
del Cavaller de la Rosa.-

* Simó Granollers i Batlle

Els pesolets

1. Les nenes maques al dematí, s'alcen i reguen, s'alcen i reguen, les nenes maques al dematí, s'alcen i reguen el seu jardí.
2. Jo també rego el meu hortet, faves i pèsols, faves i pèsols, jo també rego el meu hortet, faves i pèsols i julivert.
3. Julivert meu, com t'has quedat! Sense cap fulla, sense cap fulla, julivert meu, com t'has quedat! Sense cap fulla i el cap pelat.

* Popular catalana

Ha mort aquella raça que un dia va engendrar-me?

 Quadre amb senyera i Països Catalans de Jordi Sanahuja

"Ha mort aquella raça que un dia va engendrar-me?
dels Berenguers i Jofres un sol no n'ha quedat?
han mort ja tots els Jaumes que un dia van contemplar-me?
i les barres catalanes, quin llamp les ha trencat?"

* Josep Puig i Cadafalch

Planyem als qui no volen aprendre ni un mot de català

Avui, vull recollir una anècdota que li passar a en Ferran Soldevila (Barcelona, 1894-1971), que ben bé, podria ser actual. Diu així: 

"Recordo, una escena que vaig haver de suportar en un tren. Era en la línia de França. A Granollers entraren de sobte tres dones. S'assegueren davant meu en un dels múltiples compartiments formats pels seients d'un vagó llarg. Entraven molt decidides, en pla agressiu, especialment una d'elles, la de més edat. No va fer sinó seure davant meu -jo era la víctima escollida-, i sense més preàmbul, engegà:

-Eran unos ignorantes; ¡sostener que el catalán es un idioma, cuando no es más que un dialecto! Si sólo se trata de estar al corriente; pero no saben nada. ¡Son un hato de ignorantes!

Les altres dues, més joves, com si jo hagués insinuat la més lleu objecció, feien el paper de comparses, com volent posar pau i tallar l'escomesa. 

Dels altres compartiments, per darrera dels seients, alguns viatgers ja treien el cap, esperant potser oferir-se una discussió com aquella de la qual aquesta no devia ésser sinó una continuació o una exaltació. 

Però jo, tallant el meu primer impuls, que hauria estat de respondre un si és no és sarcàsticament a la impulsiva i improvisada filòloga, vaig reaccionar en sentit contrari. "Ja veuràs que aviat ho acabo", vaig pensar. I vaig reeixir a enfundar-me en un silenci impertèrrit i llunyà. "Tu ja assaboreixes per endavant l'escomesa que deus repetir sovint", pensava, "i ara et trobaràs que ni aconsegueixes la més lleu resposta, ni tan sols un gest de malhumor, que potser ja permetria el diàleg. Res: com si no existissis".

I, en efecte, el mètode va reeixir. Al cap d'un moment la iniciativa se li havia estroncat, i, no trobant cap possible diàleg, va refugiar-se també en el silenci, i això fins al punt que ni entre elles no van tenir esma de parlar. Jo vaig baixar aviat i la qüestió va restar així liquidada."

Planyem tots aquells que, vivint a Catalunya, tanquen les orelles a tot aprenentatge i no sols no volen aprendre un mot de català, sinó que encara se'n vanen. 

Feliç dia de la mona

Durant els dies previs a la Setmana Santa, les pastisseries catalanes exhibeixen un espectacle ben deliciós i original: pastissos i figures de xocolata, algunes amb tanta complexitat i detall que podem parlar fins i tot, de veritables obres d'art. Aquesta tradició típicament catalana i valenciana, es coneix com "La Mona". 

La tradició catòlica mana que el padrí regala la mona al seu fillol o fillola, el Diumenge de Pasqua, encara que el dia que es menja és el Dilluns de Pasqua, que aquí a Catalunya és festiu. Aleshores les famílies es reuneixen per menjar la Mona per postres.