La substitució del català pel castellà

La  substitució del català pel castellà, va ser lent i no va prendre veritable embranzida fins al regnat de Carles III quan, entre 1768 i 1772, van promulgar-se una sèrie de decrets que imposaven el castellà com a llengua en l’educació escolar i interferien en els afers mercantils ordenant que les cases de comerç, duguessin els comptes i els llibres en castellà.

D'aquesta manera, el 1768 es promulgava la Reial Cèdula d'Aranjuez, per la qual s'establia l'obligatorietat del castellà com a llengua en tots els nivells de l'ensenyament:

Finalmente, mando que la enseñanza de primeras Letras, Latinidad y Retórica se haga en lengua castellana generalmente, donde quiera que no se practique, cuidando de su cumplimiento las Audiencias y las Justicias respectivas, recomendándose también por mi, el consejo a los Diocesanos, Universidades, y Superiores Regulares para su exacta observancia, y diligencia en extender el idioma general de la Nación para su mayor armonía y enlace recíproco.

A partir del 1768, es va prohibir l'edició de llibres en català, tot i que va publicar-se algun sota llicència eclesial. A més, des del 1772, els llibres de contes també havien de realitzar-se obligatòriament en llengua castellana. En conseqüència, des de 1768 i fins la segona meitat del segle XIX, l'ús de la llengua castellana va consolidar-se en l'administració pública i eclesiàstica, en l'ensenyament superior, en la literatura i la ciència, i en el procés de substitució del llatí com a vehicle de la cultura.

La llengua catalana en el segle XVIII

Com és sabut, la repressió borbònica sobre Catalunya després de la desfeta de 1714, no només es va limitar al camp social i polític, sinó que va fer-se extensiva a la cultura i la llengua. D’aquesta manera, després de la derrota catalana es va dur a terme una repressió cívica, l’extinció d’antigues tradicions i costums i, sobretot, va realitzar-se una repressió cultural i lingüística amb un programa de progressiva introducció del castellà a les escoles. 
En aquest sentit, és evident que en el segle XVIII, la llengua catalana, va veure'es cada cop més reduïda a l'esfera familiar, tot distanciant-se de la cultura i la literatura superiors.
La llengua constituïa un tret significatiu de la personalitat nacional i, com a tal, un obstacle per a la dominació del país per les noves autoritats borbòniques. Per exemple, en una instrucció de 1716 dirigida als corregidor, José Rodrigo Villalpando, fiscal del Consell de Castella, recomenava que els judicis, l'ensenyament i l'educació religiosa es fessin exclusivament en llengua castellana:

La importancia de hacer uniforme la lengua se ha reconocido siempre por grande y es una señal de dominación o superioridad de los príncipes o naciones […]. Pero como a cada nación parece que señaló la naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y necesita tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la nación, como el de los catalanes, es tenaz, altivo y amante de las cosas de su país.

100 anys de la Diada de la Llengua Catalana

L'1 de gener, s'ha complert el primer centenari, de la primera edició de la Diada de la Llengua Catalana (1.1.1916), en defensa i reconeixement de l'ús del català a Catalunya. La primera gran mobilització per a la normalització social de la llengua catalana.

La iniciativa va partir del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), com a resposta a la campanya contra la normalització lingüística de la Mancomunitat de Catalunya i, en concret, com a mostra de rebuig al discurs anticatalanista del senador Antonio Royo.

L'any 1915, es va produir un incident en un tràmit judicial a l'Audiència. L'advocat de l'Estat es va negar a tramitar el recurs al·legant la presència de documents redactats en llengua catalana.

El senador per Valladolid, Antonio Royo Villanova, se'n va fer ressò d'aquest cas i va denunciar el fet que la Diputació de Barcelona redactés en català, els expedients administratius de caràcter oficial.

A la sessió del 22 de novembre, d'aquell any, Royo va plantejar la qüestió, tot adreçant-se al ministre de Governació:

"¿Conoce S.S. la práctica seguida en la Diputación provincial de Barcelona, práctica que por lo continuada ha llegado a convertirse en corruptela, de redactar los expedientes administrativos en idioma catalán?

El discurs de Royo, va ser una arenga contra Catalunya i contra la llengua catalana. En un escrit anterior, Royo, ja havia presentat la llengua com l'aspecte més greu del "problema catalán" i va arribar a dir que "el catalán se expresa siempre en su idioma, sólo para molestarnos".

Miquel Duran, en un article titulat "Diada de la Llengua", acaba amb aquestes paraules:

"La nostra festa pot considerar-se com el primer acte públic fet a Mallorca, adressat a homenatjar la Llengua Catalana, i d'això n'estam orgullosos, això ens dóna coratge per cultivar cada dia més la llengua materna i publicar nostro periodiquet, que amb un nom o altra, ja mereix per la seva edat, anar vestit de llarg, per entrar a una joventut plena d'energies i de nobles afanys. Tot sia per bé de la Llengua Catalana i de la Mare Pàtria".

Una efemèride com aquesta, mereix ser recordada. 

Actituds de l'emigrant, a un país estranger, per millorar la convivència

Tota persona que emigra a un país estranger es veu obligada a prendre algunes noves actituds en relació amb aquest país per simple imperatiu de convivència. 

Fonamentalment, s'hi poden distingir tres passos consecutius: 

1. Incorporar-s'hi: Això vol dir que ha de veure amb simpatia tota aquella varietat de "coses noves i estranyes". El que no pot fer és indignar-se davant la sorpresa de tota "novetat" amb la qual topa: llengua, costums, festes, etc. Els indígenes són a casa seva. No se'ls pot fer canviar, encara que aquest, pensi que el que ell porta sigui molt millor.
2. Integrar-s'hi: Això vol dir no tan sols afegir a aquella nova societat un cos material estrany, el seu. Cal que tot el jo formi part d'aquella societat, com un ciutadà més. Sense diferenciar-se del conjunt. És a dir, treballar com tothom, donar-se d'alta en algun sindicat, formar part d'alguna associació les finalitats de la qual ell també sent seves, celebrar les festes pròpies o els costums del país que l'ha acollit, i aprendre'n la llengua i parlar-la amb els indígenes. Que en tot el que és visible no el puguin distingir com a estrany o foraster, allà on viu, com a nova i definitiva residència. 
3. Assimilar-s'hi: Això vol dir que la persona immigrant queda tan absorbida pel nou clima vital d'aquest país que fins i tot arriba a oblidar la seva pàtria i la seva cultura i passar realment, i interiorment, a ser un membre més de la comunitat. Aquest pas, per principi, no es pot recomanar i encara menys exigir. Seria antinatural. L'immigrant és bo que mantingui el seu amor a la seva pàtria i enyori els records de la seva infantesa i joventut del seu poble. És bo que en família mantingui la cultura del seu país i que amb altres immigrants es trobin per cultivar-la, i, si hi ha capacitat, es faci alguna aportació d'interès del seu país d'origen. L'assimilació l'hauran de fer, si volen, els fills o filles, o els néts o nétes dels immigrants, que ja han nascut al país en el qual els seus pares s'integraren. 

Tenir clars aquests tres passos fonamentals ens pot ajudar a conviure.

Mare de Déu de Montserrat

La Mare de Déu de Montserrat, coneguda popularment com la Moreneta, és la patrona de Catalunya. Situada al monestir de Montserrat, és un símbol per a Catalunya i s'ha convertit en un punt de pelegrinatge per a creients i de visita obligada pels turistes. 

L'11 de setembre de 1881, el papa Lleó XIII va declarar la Mare de Déu de Montserrat com a patrona oficial de Catalunya. Se li concedí el privilegi de tenir missa i oficis propis. La seva festivitat, és avui, dia 27 d'abril.

A altres llocs dels Països Catalans, hi ha altres Verges negres, conegudes d'aquesta manera, com la Mare de Déu de Lluc (Patrona de Mallorca).

Sant Jordi

El cavaller de la rosa

Sant Jordi fou cavaller
d’una època encantada,
en fou sant i fou guerrer
i matà al drac o l’aranya;
Europa lo viu passar
en un blanc cavall muntava,
amb una espasa a una mà
a l’altre rosa encarnada;
ell en el nom del Senyor
a tort i a dret batejava
i als desvalguts amb amor
socorria i emparava;
a les donzelles del drac,
que el dimoni s’hi encarnava,
amb la força del seu braç
honor i vida salvava.

Com homenatge flagrant
a la dona enamorada,
present l’hi fa són galant
de Sant Jordi en la diada,
d’amor pur i de tendresa
amb la flor, la més formosa,
simbolitzant la puresa
del Cavaller de la Rosa.-

* Simó Granollers i Batlle

Els pesolets

1. Les nenes maques al dematí, s'alcen i reguen, s'alcen i reguen, les nenes maques al dematí, s'alcen i reguen el seu jardí.
2. Jo també rego el meu hortet, faves i pèsols, faves i pèsols, jo també rego el meu hortet, faves i pèsols i julivert.
3. Julivert meu, com t'has quedat! Sense cap fulla, sense cap fulla, julivert meu, com t'has quedat! Sense cap fulla i el cap pelat.

* Popular catalana