Llibertat

Montjuïc. Barcelona

La llibertat, per tendència natural, refusa les parcel·lacions. Tendeix al tot o al no-res. És per això que els invasors no acaben d'entendre que mai en tinguem prou i que quan ens donen fins aquí volem fins allà. I sempre més enllà.

I és que la llibertat ni es pot concedir, ni és a la venda, ni caduca. Es pot, això sí, i mala experiència en tenim els catalans i les catalanes, constrènyer, combatre, embrutar, escarnir i arrabassar. Però, a dreta llei, són accions de força, de coacció, que no militen en el camp de la raó. 

A l'invasor li queda, per anar entretenint la seva follia, bombardejar Barcelona cada cinquanta anys i preparar els canons per als propers cinquanta. Galdosa feina política, com hi ha món!

* Jaume Rodri

Així s'ha fet un poble

Antoni Gaudí. Barcelona

Perdre una guerra, no vol pas dir perdre la raó de ser. Perdre una i mil guerres afegeix dolor però no erosiona la raó. El cas és que, passats i passat debatuts, som. 

Som una nació mancada de reconeixement oficial. De moment. Quantes evidències, però, han trigat anys i panys a obtenir el reconeixement! És qüestió, gairebé sempre, de mantenir pacientment l'autoafirmació. Ni que sigui en veu baixa. 

Passen reis; passen èpoques; passen modes; passen grans teories; passen lentes, milers de penúries; passen, també, les traïcions... i darrere de cada moment històric, petit o gran, aflora de nou la incombustible flama de la nostra raó col·lectiva. Mil·lenària raó cuita a foc molt i molt lent. Hores i més hores d'amassament comunitari, juxtaposant-se milions i milions de mans, en una llarga cursa de relleus inacabable. L'un a l'altre ens passem el mos de raó que coneixem i estimem. Sense dir-nos gran cosa. Així s'ha fet un poble. El nostre.

*  Jaume Rodri