Eduard Toda, un diplomàtic català, aleshores molt jove, va redescobrir l'Alguer.Ell va sorprendre tant els algueresos parlant la seva llengua, que el van prendre per un alguerès expatriat que tornava.
L'il·lustre patrici, a qui tant deu la restauració de Poblet, seguint de jove la carrera consular, havia estat destinat l'any 1886 a l'illa de Sardenya. Abans d'embarcar cap a Càller, Marià Aguiló li va recomanar que no deixés d'inquirir si, a la part occidental de l'illa, hi havia romanalles de les colònies de catalans establertes durant el segle XIV.
Al cap de poc temps d'haver-se establert a Càller, un capellà va presentar-se-li al consolat per ensenyar-li una moneda que duia, i va dir-li, si fa no fa:
- Fa temps que em van encolomar aquesta moneda. Ningú no me la vol, ningú no sap de quin país és. Ara, passant davant el vostre consolat, l'escut que hi teniu m'ha semblat el mateix que hi ha a la moneda.
Es tractava d'un duro espanyol; en Toda, prenent la moneda, va donar al clergue una peça de cinc lires. Tot conversant, va preguntar-li si sabia algun indret de l'illa on encara es parlés català. El sacerdot li va respondre que a l'Alguer parlaven un dialecte que no semblava pas un dialecte sard.
Eduard Toda va anar a l'Alguer. Allí va entrar en un hostal i va entaular-s'hi. L'hostalera, sol·lícita, li exposà el menú, on hi havia abundor de peixos. Deixant la llengua italiana en què es descabdellava la conversa, de sobte en Toda li digué en català:
-¿No tindríeu pas lluç?
En lloc de respondre, l'hostalera, tota sorpresa, va exclamar plena d'alegria:
- Ah, vós sou en Tal, fill de'n Qual, que se'n va anar a Itàlia per seguir la carrera militar.
- No -respongué en Toda-, jo no sóc aquest que dieu, ni tan sols sóc de l'Alguer.
-¿No? -va fer l'hostalera-. Llavors ¿com parleu alguerès?
- Sóc català, de Catalunya.
- Ah, ¿a Catalunya parleu alguerès?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada